Les elits polítiques de Catalunya, tant el processisme de Junts, ERC i CUP, com l’espanyolisme d’esquerra de PSC i Comuns han decidit de substituir en les prioritats polítiques dels catalans un independentisme que semblava que posava contra les cordes l’Estat espanyol i que va fer tremolar les institucions europees per les polítiques d’identitat, allò que molts anomenen el wokisme. I això no és una casualitat. Aquestes noves banderes progres que no qüestionen gens l’estatus polític subordinat de Catalunya i que a mitjà i llarg termini fan inviable la continuïtat demogràfica de la nostra Nació han esdevingut l’eina perfecta per desviar l’atenció, dividir la societat i, sobretot, neutralitzar qualsevol aspiració real de canvi estructural.
Aquí rau el gran consens tàcit entre dos mons aparentment enfrontats: el processisme i l’esquerra espanyolista. Tots dos mons han trobat en l’agenda woke una taula de salvació. El primer, per dissimular l’espectacle ridícul de Puigdemont, Junqueras, Fernàndez i companyia durant el Procés i evitar haver de rendir comptes davant del poble català. El segon, per disfressar de radicalisme simbòlic i de defensa d’uns suposats drets l’ocupació de Catalunya per part d’Espanya. Tots dos, en el fons, abracen un nou dogma: parlar molt, gesticular en defensa d’uns suposats drets socials i no qüestionar els fonaments del règim del 78, és a dir, la ocupació militar de la Nació catalana per part del Regne d’Espanya.
Les polítiques d’identitat, les polítiques woke, presentades com una forma de reparació i reconeixement, s’han convertit en una indústria. Una indústria que produeix càrrecs, subvencions, protocols i debats infinits que no porten enlloc. Una indústria que genera una nova burocràcia moral, on el llenguatge correcte és més important que la llibertat d’expressió, on el debat es redueix a etiquetes i on el dissident és ràpidament titllat de «nazi», «feixista», «racista» o «ultradretà». Aquesta lògica serveix perfectament als interessos del poder: mentre discutim si cal dir racialitzat o persones amb vulva, ningú parla de l’espoliació fiscal de la qual Catalunya és víctima per part d’Espanya; ningú parla de l’empobriment accelerat de la nostra classe mitjana, dels catalans, perpetrat per processistes i espanyolistes d’esquerra a base de metrallar-nos a impostos injustos que serveixen per a substituir-nos demogràficament; ningú parla de la immigració massiva que ofega el nostre poble, ans al contrari, la lloa; ningú parla, en definitiva, de com Espanya treballa activament per l’anorreament de la nostra Nació.
El més pervers és que aquest discurs woke fragmenta deliberadament la societat. En lloc de fomentar la unitat de l’independentisme i del poble català més enllà de les ideologies, es fomenta la divisió dels catalans en una guerra de greuges entre suposades minories, i fins i tot es fomenta una guerra de sexes que els mitjans de la Corpo sempre s’afanyen a amplificar i fomentar. Això impossibilita qualsevol projecte de nació lliure i sobirana. Perquè si els catalans estan distrets amb la defensa dels racialitzats, amb les manifestacions pro-palestines, amb el debat sobre els trans i amb el llenguatge dels totis l’independentisme, el nacionalisme, la llengua i la identitat nacional s’esllangueixen i queden enterrats.
Catalunya, que havia estat capaç de pensar-se com un subjecte polític amb voluntat de ser i que va tenir la oportunitat de ser lliure fa menys d’una dècada, avui ha estat reduïda a una suma de grups identitaris que competeixen pel relat. I aquí és on processistes i espanyolistes d’esquerres han pactat el seu armistici: «mantenim l’autonomia, tapem les vergonyes del Procés, i entretinguem el poble amb debats morals que no molesten el poder espanyol».
Cal canviar urgentment de paradigma i només el nacionalisme català ho pot fer.
