L’entrevista d’avui de Catalunya Ràdio de Ricard Ustrell a Toni Comín i la tertúlia que ha generat han estat una demostració descarnada del grau de degradació total del pluralisme a què ha arribat la ràdio pública del país. Tots els tertulians, sense excepció, han carregat de manera ferotge contra Aliança Catalana. Ni una sola veu discrepant. Ni un sol matís. Ni una sola pregunta incòmoda adreçada a qüestionar el relat dominant. Un autèntic exercici de linxament mediàtic col·lectiu contra Sílvia Orriols i el seu partit.
El problema no és que es critiqui Aliança Catalana. En democràcia, la crítica és no només legítima, sinó necessària. El problema és que només es critiqui Aliança Catalana, i que es faci des d’una posició de superioritat moral impostada, sense permetre cap contrast, cap defensa, cap debat real. Quan tots els tertulians pensen igual, no tenim una tertúlia: tenim propaganda.
Catalunya Ràdio, ràdio pública finançada amb els impostos de tots els catalans, ha renunciat progressivament a la seva funció de servei públic per convertir-se en un instrument ideològic al servei d’un determinat estàblishment polític i mediàtic. La seva missió ja no sembla ser informar i generar debat, sinó delimitar què es pot pensar i què no. Qui s’aparta del dogma és immediatament assenyalat, estigmatitzat i expulsat del marc de la respectabilitat.
Aquest comportament és especialment greu. L’independentisme travessa un moment crític, amb una crisi de lideratge, d’estratègia i de credibilitat. En lloc de facilitar una reflexió profunda i plural, els mitjans públics opten per blindar un relat fracassat i criminalitzar qualsevol alternativa que qüestioni l’statu quo. És una estratègia que només afavoreix la desmobilització i el descrèdit generalitzat, en un context en què Junts i ERC han blindat el govern socialista a Catalunya i a Espanya i en què la CUP segueix encantada amb les seves batalletes woke.
La demonització constant d’Aliança Catalana respon menys a una preocupació democràtica que no pas al pànic d’uns sectors polítics i mediàtics que veuen perillar la seva hegemonia, tant pel que fa el relat com pel que fa els seus sous públics. Quan no es pot rebatre un projecte amb arguments sòlids, s’opta per la caricatura, l’exclusió i la cancel·lació. És la vella tècnica del cordó sanitari aplicada al debat nacional.
Aquesta pràctica és indigna d’un mitjà públic. Catalunya Ràdio hauria de ser un espai de confrontació d’idees, no un tribunal ideològic. Però avui funciona com una cambra tancada, on només hi entren les veus autoritzades i on qualsevol dissidència és tractada com una amenaça a neutralitzar. Si la ràdio pública continua per aquest camí, acabarà perdent allò que li quedava de credibilitat. Perquè una democràcia madura no té por del debat, ni de la discrepància, ni de les veus incòmodes. En canvi, un sistema feble necessita silenciar-les.
Catalunya Ràdio hauria de decidir si vol ser un mitjà nacional al servei del país o bé consolidar-se definitivament com un aparell de propaganda al servei d’una minoria ideològica. De moment, la resposta sembla tristament clara.
