El problema del nostre món, el meu món, l’occidental, l’únic que sento perquè és el que he viscut, és que ens hem oblidat de pensar. Per mor del poder arbitrari, ja fa temps que no pensem, només seguim consignes, només ens adscrivim a un grup, perquè hi hem de pertànyer per bastir la nostra seguretat ontològica. No pensem perquè la religió i les ideologies, que són el mateix, ens han fet oblidar el què significa pensar. Pensar no és afegir-se a un club i obligar-nos a escollir, fora de nosaltres, elegir… no! Pensar és canviar de dimensió, de perspectiva i, sobretot, triar-se a un mateix, això és pensar! La resta és un pur passatemps per mor de la nostra seguretat, la seguretat que cerca l’infant en aferrar-se al pit de la mare, la inseguretat de qui no es tria a si mateix. Quan abandonem la perspectiva del que ens obliga a triar fora de nosaltres mateixos, aleshores pensem lliurement.
Catalunya no és lliure perquè no pensa lliurement i perquè no sap ordenar la successió dels fets. Té un desordenat garbuix mental que l’ofusca i l’esclavitza. Catalunya no és perquè no pensa, perquè és presa de l’antipensament que l’obliga a triar al defora d’ella mateixa.
Creiem que la llibertat prové de la democràcia quan en realitat és la democràcia que prové de la llibertat. Hem abandonat qualsevol lògica successiva i per això romanem esclaus.
Però d’on prové la llibertat? La llibertat prové del ser i el ser és un acte de poder. I després ve la democràcia! O el que sigui… Me’n faig creus que els nostres polítics i intel·lectuals no ho sàpiguen veure. És trist de veure com anem de pet envers l’abisme com a nació i ningú hi sap veure més enllà del tòpic polític i la victimització malaltissa. Catalunya no és perquè té la moral de l’esclau; i l’esclau depèn a tothora, que és el més allunyat del poder i, per tant, de la llibertat.
Catalunya serà lliure quan canviï de dimensió, mentrestant serà esclava de les pròpies pors. Per això crida democràcia i justícia social, perquè se sap perduda i vol justificar-se i, pel damunt de tot vol fer-se perdonar per Castella. Mentre segueixi així no hi ha res a fer.. Hem d’abandonar l’esperança per ser, per exercir el poder. L’esperança és el que ens manté aferrats a aquesta mena de nihilisme del ploricó. I hem d’abandonar l’esperança per posar-nos dempeus i començar a caminar com una nació formada per individus lliures disposats a ser i, com a conseqüència, a exercir el poder. L’esperança és la que ens lliga a la moral d’esclaus i ens remunta al paradís, sempre llunyà i inabastable, del cel, fora d’allò que és terrenal.
Però resulta que Déu som nosaltres perquè nosaltres el vam crear i, per tant, Déu ha de fer el que nosaltres li manem i no a l’inrevés. Déu és bellesa perquè l’hem creat i la creació és poder. Nosaltres no som bells perquè ens hagi creat Déu, no.
Catalunya no serà lliure mercès a la democràcia, Catalunya serà democràtica perquè és lliure. És tan senzill com deixar fluir el que som i no anar allà on ens diguin el que hem de ser, a mercè del poder aliè, a mercè de la tirania abjecta, de la tirania ideològica.
