Catalunya no és només una realitat històrica i política, sinó també una nació espiritual, forjada d’ençà dels seus orígens en el si de la cristiandat occidental. Qualsevol intent de descristianitzar-la no és una simple qüestió religiosa: és un atac frontal a la nostra identitat col·lectiva, a la nostra història i, en definitiva, a la pervivència mateixa de la Nació Catalana.
La formació de Catalunya com a entitat nacional s’inicia en plena reconquesta, en la resistència dels comtats pirinencs contra l’expansió islàmica i posteriorment amb la conquesta i repoblació de terres andalusines (musulmanes) i la seva repoblació amb catalans cristians. Recordem Ramon Berenguer IV i la seva conquesta de Lleida i de Tortosa. Més endavant recordem Jaume I conquerint València i Mallorca. Els primers comtes catalans no només defensaven un territori, sinó també una Fe. La batalla de Catalunya contra l’islam no va ser una guerra purament territorial, sinó que també va ser espiritual: el cristianisme va ser la columna vertebral d’aquella resistència. És en aquest context que neix Catalunya: una terra lliure que s’identifica amb la creu, amb la litúrgia i amb la moral cristiana. No en va, la nostra segona bandera nacional és la creu de Sant Jordi, que adquirí aquesta rellevància i aquest sentit durant l’Edat Mitjana, com a bandera de croada contra l’islam.
Durant més de mil anys, aquesta tradició ha perdurat en les nostres esglésies romàniques, en els monestirs benedictins que van civilitzar i alfabetitzar la terra, en les institucions polítiques com les Corts Catalanes —inspirades per una visió cristiana del poder i del dret— i en la pietat popular que ha impregnat el nostre calendari, el nostre paisatge i la nostra cultura. Milers de topònims del nostre país són de tradició cristiana. Quants de pobles, vilatges, viles i ciutats catalanes porten en el seu nom el nom de sants i santes cristians? El Nadal que celebrem és cristià, així com la Setmana Santa, Sant Joan, Tots Sants, i com totes les nostres festes majors, per molt que algunes d’aquestes celebracions tinguin també un origen mixt amb tradicions precristianes.
Aquesta continuïtat es fa palesa també en l’època contemporània. A finals del segle XIX i començament del XX, el nacionalisme català va conèixer un corrent profundament arrelat en el pensament cristià. La Unió Democràtica de Catalunya de Manuel Carrasco i Formiguera va representar una síntesi entre catalanisme polític i fidelitat evangèlica. No es pot entendre el nacionalisme català d’aquella època sense el seu vessant moral i religiós, que no era ornamental, sinó fonamental.
La Catalunya que Carrasco i Formiguera defensava era una nació lliure, cristiana i catalana. Reivindicar aquella tradició no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó reconèixer que sense el cristianisme, Catalunya deixa de ser Catalunya.
Per això, qualsevol intent de descristianitzar la nostra societat, sigui per part del laïcisme militant, sigui per part de l’oblit còmode i superficial, és també un intent de desfigurar-nos com a poble. La Fe cristiana ha estat el nervi espiritual que ha donat sentit, cohesió i esperança a generacions de catalans. Tallar aquest vincle és com tallar l’arrel d’un arbre mil·lenari: només pot portar a la mort cultural i moral. Aquesta Catalunya descristianitzada coincideix, casualment, o no, amb la Catalunya descatalanitzada, amb la Catalunya que no es reconeix a ella mateixa perquè cada cop s’assembla menys a Catalunya. I coincideix amb la Catalunya que ha destruït la família, la Catalunya que no té fills, la Catalunya estèril que si continua així deixarà d’existir simplement perquè no es reproduïrà biològicament.
Cal, doncs, una nova afirmació ferma i orgullosa de la nostra identitat com a Nació cristiana per tornar a ser fidels a allò que sempre hem estat. Redescobrir la nostra tradició cristiana i catalana i la nostra Fe és una passa necessària per reconstruir una Catalunya gran, forta, lliure i fidel a les seves arrels, on els catalans puguin viure en llibertat i riquesa espiritual i material.
