Hi ha pobles que, al llarg dels segles, han tolerat silencis, renúncies i subordinacions fins que, de sobte, prenen consciència que viuen en una realitat que no han triat. Catalunya és un d’aquests pobles. Al llarg del temps, hem mantingut viva una identitat que altres volien dissoldre, una llengua que altres volien fer retrocedir, i una idea de país que sovint havia de sobreviure més en la memòria que en les lleis, perquè les lleis pròpies van ser abolides per poders estrangers. Però les nacions, per més que es vulgui dominar-les, sempre tornen. I Catalunya ha despertat.
Després de segles de dependència política, de governs i centres de decisió situats a la metròpoli colonial, de lleis i estructures estrangeres, alienes al nostre país, imposades per desposseir-nos de casa nostra i per a robar-nos tot allò que és nostre, és legítim i natural que els catalans afirmem amb claredat el que hauria d’haver estat una obvietat: Catalunya ha de ser governada pels catalans. No per delegació, no per concessió, no a mitges. Catalunya, tal com ha dit Sílvia Orriols més d’un cop al Parlament, ha de ser la propietat privada dels catalans.
Aquesta idea —que alguns voldrien presentar com a extrema o radical— és, de fet, la més normal del món. Cap nació que s’estima a si mateixa pot viure sota tuteles externes. Cap poble amb consciència pròpia pot acceptar que les grans decisions sobre la seva economia, la seva llengua, les seves infraestructures o la seva identitat cultural siguin preses per estructures alienes. Cap poble pot tolerar que un altre o uns altres pobles s’instal·lin a casa seva com si es tractessin d’okupes que t’entren a casa quan no hi ets. I Catalunya, que ha resistit tempestes històriques més dures que les actuals, no vol resignar-se a continuar com una nació desposseïda, com una nació ocupada, com una nació envaïda per colonitzadors; vol ser una Catalunya plenament governada pels catalans.
Quan diem que Catalunya és “la propietat privada dels catalans”, estem dient exactament això: que Catalunya l’hem de governar els catalans; que els recursos que hi ha a Catalunya han de ser només dels catalans; que hem de ser els catalans els únics que els administrem; que no permetrem que altres pobles, cultures o religions vulguin canviar casa nostra. Les institucions han de respondre al bé del poble català, no a interessos que ens són aliens o a la pretensió de voler descatalanitzar casa nostra. Els recursos que generem han de tenir com a destí natural la prosperitat de la terra que els produeix i l’economia dels naturals del país. La terra de Catalunya ha de ser propietat exclusiva dels catalans, no d’aquells estrangers que hi volen fer els seus negocis tot desnaturalitzant-la.
Durant segles, la història ens ha abocat a una realitat incòmoda: la nostra veu política ha estat ofegada sovint per estructures estatals estrangeres que, tant des d’Espanya com des de França, han intentat imposar una forma de serque no ens era pròpia. No volem ser subordinats a altres poders. Ara, després de generacions de resistència cultural, de renaixements lingüístics i històrics, d’esforç per la preservació de la nostra identitat, arriba l’hora de dir-ho sense subterfugis: ens pertoca recuperar el control del nostre destí.
Catalunya només serà Catalunya si els catalans n’assumim totalment la propietat. I això vol dir que Catalunya torni a ser nostra.
