Avui, 2 de març, commemorem la mort, l’any 1993, d’un dels patriotes més lúcids, coherents i injustament silenciats de la nostra història contemporània: Carles Muñoz Espinalt. En un país sovint condemnat a l’amnèsia política, recordar figures com la seva és un acte de reafirmació nacional.
Nascut a Montesquiu l’any 1920 en plena ebullició del catalanisme cultural i polític, Muñoz Espinalt cresqué impregnat d’un compromís patriòtic que ben aviat es convertí en militància política. La seva participació a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el seu pas per la lleva del biberó durant la Guerra del 36 el situaren, encara molt jove, al centre mateix del combat per Catalunya. La derrota republicana i l’ocupació franquista no l’abocaren al desànim, sinó a una determinació encara més profunda: calia reconstruir la Nació catalana a partir de les seves arrels més íntimes.
Durant els anys més durs de la dictadura, mentre Espanya desplegava un programa sistemàtic d’anihilació cultural, lingüística i psicològica de Catalunya, Muñoz Espinalt es formà com a psicòleg i desenvolupà una trajectòria professional reconeguda internacionalment. Però mai no concebé la psicologia com una disciplina neutra. Per a ell, era una eina d’alliberament nacional. D’aquesta convicció neix la seva gran aportació teòrica: la psicoestètica, una proposta revolucionària destinada a forjar individus forts, conscients, lliures i nacionalment compromesos.
Muñoz Espinalt estava convençut que la independència de Catalunya no es podia reduir a una qüestió jurídica o institucional. Sense una transformació profunda del caràcter col·lectiu, sense superar el que ell anomenava el complex EE (complex Estat Espanyol), la llibertat seria sempre una quimera. Per això dedicà la seva vida a formar una nova elit nacional, preparada psicològicament i moralment per conduir el país cap a la restauració de la seva independència.
Aquesta radicalitat patriòtica el convertí en una figura incòmoda. Va ser perseguit, vigilat, detingut i torturat. I més endavant, ja en temps de suposada democràcia, fou condemnat a un silenci gairebé absolut. El seu independentisme integral, desacomplexat i sense concessions, no encaixava ni amb el règim franquista ni amb l’autonomisme pactista de la transició. Però mai no va claudicar. Fins al final, defensà que Catalunya només podria existir plenament trencant tots els vincles de dependència política, mental i emocional amb Espanya.
Aquesta trajectòria excepcional ha estat rescatada amb rigor i passió al llibre Carles Muñoz Espinalt. Una vida per la llibertat de Catalunya, de Frederic J. Porta, del qual ja vam parlar a Estat.cat. L’obra no només reconstrueix la biografia d’un home irrepetible que tenia com a objectiu forjar el caràcter d’una generació de catalans que servís per a alliberar Catalunya, sinó que recupera tota una tradició patriòtica deliberadament marginada. Porta ens ofereix un relat clar, valent i documentat que situa Muñoz Espinalt com un dels grans pensadors del separatisme català modern.
Llegir aquest llibre és, alhora, un exercici de memòria i un acte de militància en el nacionalisme integral català, en aquell nacionalisme independentista que no està en venda ni transigeix amb les trampes de la Catalunya pacificada que ens volen engargallar. Aquest llibre ens recorda que la llibertat no és un regal, sinó una conquesta i que la independència de Catalunya implica, abans que res, una revolució interior de cada català.
Avui, 2 de març, quan commemorem el seu decés, la figura de Carles Muñoz Espinalt ens interpel·la amb una força renovada. En temps de renúncies, pactes amb els ocupants i autonomisme d’enterramorts, la vida d’aquest patriota ens exigeix coherència, coratge i ambició nacional. Perquè sense patriotes com Carles Muñoz Espinalt, Catalunya mai no assolirà la plenitud nacional que mereix.
