És impossible imaginar un futur lliure i català per a Catalunya si no som capaços de mantenir viu el fil vermell que ens uneix amb el nostre passat. Un poble que perd la memòria es converteix en la caricatura d’ell mateix; un poble que la preserva es manté dempeus, fins i tot quan els vents de la història bufen en contra. Avui, aquesta responsabilitat recau directament sobre les generacions més joves: hem de reconnectar els joves catalans amb les nostres tradicions, amb la nostra història mil·lenària i amb el pensament nacionalista que n’ha garantit la persistència.
Catalunya és una nació que ha persistit per voluntat. Les nostres institucions medievals, la llengua arraconada i recuperada una vegada i una altra, les lluites per la llibertat, el llegat de generacions que van morir perquè nosaltres poguéssim viure en una Catalunya lliure i catalana… Tot això conforma un patrimoni que no pot esdevenir un simple decorat folklòric. Cal posar unes bases sòlides per a la Nació.
Els joves d’avui creixen en un món líquid, globalitzat i sovint desarrelat. I és precisament en aquest context que el nacionalisme català adquireix més sentit que mai: perquè ofereix una identitat arrelada, una comunitat de pertinença i una missió col·lectiva. El nacionalisme català —entesos com a defensa de la pàtria, de la seva llengua, del seu poble, de la seva cultura i de la seva llibertat— és un instrument de supervivència nacional. Sense consciència nacional, Catalunya no té garanties de continuar existint en el món del demà.
Però aquesta transmissió no es pot improvisar. No n’hi ha prou amb celebrar Sant Jordi o fer castells a la festa major. Cal pedagogia nacional, cal explicar per què fem el que fem, d’on venim, què ens han pres i què hem recuperat gràcies a la nostra lluita, gràcies a no rendir-nos mai davant dels invasors que ens han volgut destruir. Cal que els joves coneguin la veritat del 1714, que entenguin el pes de la Renaixença, el significat d’una sardana o d’un ball de bastons, i la força política que hi ha rere cada símbol que hem preservat contra l’oblit imposat per espanyols, francesos i italians.
També cal recuperar el relat de la dignitat: la idea que ser català no és simplement un fet administratiu, sinó una herència que es mereix orgull, defensa i continuïtat. No podem deixar que els joves vegin les nostres tradicions com a restes arqueològiques, sinó com a quelcom que forma part del seu passat, però també del seu present i del seu futur. Com a quelcom que és propi i del qual cal estar orgullós.
Si volem un país viu, necessitem joves que sàpiguen qui són i què representa la seva Nació. Necessitem que descobreixin el poder que té una cultura, un poble i una identitat quan la seva gent hi creu. Necessitem que entenguin que el nacionalisme català és afirmar-se en un món que tendeix a uniformitzar-ho tot.
La responsabilitat és nostra: o els reconnectem amb el nostre llegat immemorial, o els condemnem a créixer sense arrels. I un poble sense arrels acaba essent un poble sense horitzó.
Catalunya ha arribat viva fins avui perquè sempre hi ha hagut joves que han entès que heretaven un tresor nacional i una lluita. Ara ens toca assegurar que les properes generacions també ho entenguin.
I que actuïn en conseqüència.
