La restitució de l’estat català independent ha de servir per a recuperar la Catalunya catalana i civilitzada que teníem
Fins fa unes quantes dècades Catalunya era una societat homogènia. Tothom, o gairebé tothom, era català. Sí, aleshores començava a arribar immigració espanyola, però els nouvinguts s’integraven, es feien catalans. Si no ells, almenys sí els seus fills. Abans, durant el segle XIX, van arribar italians, que de camí cap a les Amèriques van decidir restar a Catalunya. Aquests, no foren masses i també es van fusionar amb la població catalana autòctona.
Tanmateix, després de la ocupació de Catalunya per part de les tropes espanyoles de Franco, el nostre país es convertí en una colònia de poblament dels espanyols. Milers, milions de castellans s’instal·laren a Catalunya amb la connivència i l’encoratjament del règim de Franco, que veia en ells un factor descohesionador de la societat catalana i de castellanització cultural del país.
No ens enganyem: la gran majoria d’aquesta immigració i els seus descendents no es van catalanitzar ni s’han catalanitzat encara, a diferència dels que van arribar abans de 1936. Van arribar en massa en un país desballestat, en una Catalunya vençuda i ocupada i molt majoritàriament s’instal·laren en guetos on la catalanitat era quelcom tant estrany i llunyà com un monjo budista tibetà.
Després, quan semblava que molt a poc a poc, després de la mort de Franco i durant l’era pujolista, una part dels castellans de Catalunya s’anaven catalanitzant, es produí el tret de sortida, per part del règim aznarista, de la gran immigració, en els primers moments argentins i altres sud-americans del Con Sud. Després arribaren els marroquins, que ja no han parat d’arribar, els sudsaharians i finalment la gran invasió de sud-americans de tot el continent.
Però abans de tot això, abans de 1936, tot i que érem igualment un país ocupat, la nostra cultura floria i havíem creat un sistema de partits propi diferenciat de l’espanyol. Catalunya era una societat culturalment homogènia. Hi havia catalans de dreta i catalans d’esquerra, però tots érem catalans. Catalans.
Érem catalans amb les nostres diferències però teníem en comú uns orígens i una cultura compartits.
A la Catalunya de quan els meus avis eren joves, tothom era català i la gent deixava la porta de casa oberta a la nit perquè hom no tenia por que els robessin. La gent s’ho passava bé anant a l’aplec a ballar sardanes i el dia de Dijous Gras, i els estrangers eren pocs i civilitzats. Els pobles eren comunitats unides, no pas totalment disgregades, com ara. No hi havia brutícia, l’independentisme creixia, el progrés material avançava sense aturador i una arquitectura catalana genuïna donava caràcter i encant a les nostres viles i ciutats. Els nostres paisatges eren bells i no havien estat aixafats per l’asfalt i els horribles edificis que avui ho empastifen tot. No era una societat idíl·lica i perfecta, hi havia conflictes socials. Però a arreu hi havia conflictes socials i Catalunya era un dels països on no n’hi havia tants ni eren tant cruents. El fet de ser una societat homogènia i civilitzada els atenuava.
No cal que expliqui amb pèls i senyals en què s’ha convertit la Catalunya espanyola i multicultural d’avui.
És per això que cal que el nacionalisme català reconstrueixi el país. I cal que el reconstrueixi amb la Catalunya d’abans de 1936 com a model. Cal que restituïm l’estat català independent que ens serveixi per a tornar a tenir la Catalunya que teníem aleshores. De la mateixa manera que aquella Catalunya se’n va anar (ens la varen prendre) la podem recuperar. Només cal que ens fixem aquest objectiu com a far que ens faci de guia.
