Blanes, la pàtria d’en Joaquim Ruyra, el gran mestre de les lletres catalanes, que s’inspirà en el seus terrassans i pescadors i en el seu parlar salat per a escriure moltes de les seves obres; la vila d’en Cortils i Vieta, un dels primers patriotes que milità en el naixent catalanisme de finals del segle XIX; el bressol d’en Vicenç Coma i Soley, d’en Benet Ribas i d’en Pere Puig i Llensa; aquella vila que per la seva bellesa va ser la inspiració d’en Ferran Agulló per batejar la Costa Brava; una vila en la qual, no fa pas massa dècades tothom hi parlava en català, i més concretament en l’atàvic català salat de la costa de Llevant, que ara només sobreviu a la Catalunya illenca, fa temps que s’ha convertit en una ciutat dormitori grisa, encimentada, descatalanitzada, castellanitzada, bruta, deixada, tercermunditzada i estrangeritzada. Una ciutat sense ànima en la qual una minoria d’indígenes, envoltats d’estrangers, malda per mantenir la seva identitat i el llegat dels seus avantpassats en un entorn social aliè quan no és hostil a la llengua i la identitat catalanes.
Passejar per Blanes en qualsevol època de l’any deprimeix qualsevol català que estimi la seva llengua i el seu país. Sentir parlar en la nostra llengua pels carrers de Blanes és una experiència cada cop més minoritària i exòtica. A Blanes tot català conscient de la seva catalanitat es sent estranger a casa seva.
Encara me’n recordo de la meva àvia quan m’explicava que abans de la Guerra a Blanes tothom era català. Tothom. Fins i tot eren catalans de soca-rel els milicians de mal record que el 18 de juliol de 1936 es van dedicar a cremar l’església gòtica de Santa Maria. Els pocs castellans que hi havia a Blanes, principalment aragonesos i murcians, parlaven en català amb tothom i avui els seus descendents són tant catalans com qualsevol altre.
A partir de finals de la dècada de 1950, en plena dictadura franquista, va començar a arribar una allau d’immigrants castellans que en un parell de dècades van deixar en minoria els catalans de la vila. Aquesta és la història de molts municipis de Catalunya, sobretot els més propers a Barcelona, i això fa que la castellanització de Blanes sigui molt primerenca i faci moltes dècades que l’hem de patir. El fet que a Blanes hi hagués la SAFA, una gegantina empresa tèxtil que va atraure un ingent nombre de mà d’obra castellana, va provocar que fos un municipi que es castellanitzés molt més que veïns municipis del Maresme com Malgrat de Mar, Tordera, Calella, Sant Pol o Canet.
Així, només una part minoritària dels immigrants, o millor dit, dels seus fills, es va catalanitzar. Eren els que havien arribat primer i alguns dels que es van barrejar amb els catalans. La resta van restar fidels a l’Espanya que els va expulsar de la seva terra i els va portar a Catalunya, una terra estranya amb uns habitants que, sota el seu punt de vista, parlaven una llengua estranya que no van voler adoptar com a llengua pròpia i familiar. Aquests milers de castellans, a Blanes, s’hi van establir en barris nous, sense cap intenció de fer-se catalans, sense cap mena de ganes de parlar en català als seus fills, reproduint la seva cultura en un país a centenars de quilòmetres de distància de la seva terra d’origen, fins al punt que molts no saben ni tan sols què és l’escudella i carn d’olla.
No és casualitat que a Blanes el PSOE del GAL i del 155 guanyi les eleccions amb molta facilitat i que l’espanyolisme dretà del PP, Ciudadanos i VOX aconsegueixi resultats destacables. La immigració sud-americana, magribina i africana que ha arribat les darreres dècades ha estat la cirereta (o la cirerassa) del pastís de la descatalanització de Blanes. Les constants allaus d’immigrants s’han anat superposant les unes al damunt de les altres i sempre ignorant, menystenint i fins i tot odiant la cultura autòctona.
Per molt que l’associacionisme local hagi fet mans i mànigues per catalanitzar els estrangers instal·lats a Blanes aquesta tasca no ha servit per a aquest objectiu. Les entitats culturals blanenques, les associacions que han treballat incansablement per la llengua i la cultura blanenques i catalanes, per la identitat catalana de la nostra vila, amb prou feines han pogut mantenir un ambient mínimament català a Blanes. I encara gràcies. No els podrem agrair prou la gran feina que han fet i que fan. Però en farien falta 100 vegades més, d’entitats en defensa de la nostra llengua i la nostra identitat, per poder catalanitzar els forasters. Mentrestant, els governs catalanistes i fins i tot sobiranistes que hi ha hagut a l’Ajuntament, han estat molt tebis en la defensa de la catalanitat.
Ara, amb un govern del PSOE a l’Ajuntament, sabem del cert que la corporació municipal no farà cap política a favor de la cultura nacional catalana. La població anirà augmentant i el percentatge de catalans a Blanes serà cada cop més petit. Mentrestant, la presència del català als carrers de la nostra vila serà cada cop més anecdòtica, en la mateixa mesura que augmenta la inseguretat i la lletjor d’un poble que fa dècades atresorava una bellesa mediterrània que ja no podrà tornar a tenir.
Tanmateix, a Blanes encara hi ha molta catalanitat, tot i que bona part de l’any visqui sota terra. Ho podem veure en les entitats en defensa de la nostra identitat que he esmentat abans. També ho vam poder veure el 3 d’octubre de 2017, el dia de la vaga general convocada per defensar el resultat del referèndum d’independència celebrat dos dies abans. Aquell dia centenars de blanencs, de catalans de Blanes, van sortir al carrer amb senyeres i estelades en una manifestació que va recórrer tot Blanes fent enrabiar molts colons castellans que sortien als balcons dels seus pisos amb banderes espanyoles per insultar els manifestants. La manifestació es va cloure a la plaça del Primer d’Octubre amb el cant dels Segadors i un espontani va penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament. Aquell dia els catalans de Blanes vam fotre un cop de puny a la taula i vam demostrar que hi érem i que volíem tornar a ser amos de casa nostra. Només la traïció dels que deien que ens alliberarien va frustrar la nostra esperança.
Allò que hem de fer en aquests moments foscos que ens està tocant de viure és convertir aquell independentisme ingenu del 2017 en un nacionalisme identitari d’alliberament, a desgrat de la situació de minorització i substitució demogràfica galopant que estem patint. Som catalans i no podem regalar la nostra terra als ocupants i als colonitzadors forasters. Els hem de fer sentir molt malament. Els hem de fer sentir molt incòmodes. Els hem de fer entendre que si no es catalanitzen del tot (i hem de ser conscients que això només ho faran una petita minoria) o se’n tornen al seu país. Els hem de parlar només en català i només quan ens sigui absolutament necessari d’adreçar-nos a ells. A cada dos per tres els hem de recordar que aquesta terra és casa nostra, no pas la d’ells i que només podrà ser la seva en la mesura que ells vulguin convertir-se en catalans i comencin a parlar en català entre ells i als seus fills. Perquè això és Catalunya i perquè els catalans som els amos de casa nostra.
