Hi ha molts llops amb pell de xai dins la xarxa catalana. Busquen destacar quan tenen la mínima oportunitat de fer-ho. Criden i provoquen molt però sota una aparença de fals progressisme no hi ha res al darrere, llevat de soflames buides i arnades, amarades de totalitarisme d’altres èpoques. Diuen lluitar pel país quan el que de veritat volen dir és que només accepten gent que pensin i votin exactament com ells diuen que s’ha de fer. Són fruit de traumes infantils i de famílies destestructurades o, també, a l’altre extrem, de famliles amb pares tirans i dictatorials, i rebotats i amb autoodi malaltís.
Fan gala de la intolerància més obtusa, per a ells no hi ha més que blanc o negre, sense matisos. I han trobat en la inoperància i el conformisme d’unes formacions falsament independentistes el brou de cultiu necessari per anar sobrevivint parasitàriament, sota l’etiqueta d’un antifeixisme de façana. Perquè ells es venen com gent salvadora de la humanitat -i fins i tot d’algunes espècies animals, com les foques-, desinteressada i altruista, quan en realitat es tracta d’una mera tapadora del seu menyspreable “modus vivendi”.
Alguns es fan dir d’esquerres, com en els vells temps, i subconscientment adoren figures com Stalin o Pol Pot. I evidentment, com la resta de malalts de la seva congregació, mai no acceptaran que són víctimes d’una patologia, per a ells els que gosen pensar diferent, invariablement, són nazis o feixistes malvats que volen impedir que la gent normal conegui el seu missatge de progrés en la terra que prediquen, a costa fins i tot de tradicions i llibertats secutars.
Són uns grans venedors de fum i parlen tothora de feixisme i ultradreta, amb unes al·lucinants dosis de populisme de venedor d’elixirs miraculosos que més d’un els els compra, per ignorància, per desesperació o per esgotament. Diuen que perquè Catalunya sigui independent només es necessita fer-los cas a ells i tenir paciència durant 50 anys més, sense fer cabal de la desaparició de la llengua ni de la substitució poblacional. Temes tabú, que sols esmentar-los ja estigmatiza per part seva qui ho fa. Ho resumeixen tot en una qüestió d’ideals messiànics i de puresa doctrinària, sense tocar de peus a terra. Acusen de traïdor i reaccionari tot aquell que no els riu les gràcies i el seu autoodi i la prepotència estúpida que transpuen quan obren la boca des de dalt de les seves inaccesibles torres d’ivori. Menyspreen tots els catalans alarmats per tal com van les coses i per l’arraconament que pateix tot allò català dins Catalunya, i se’n foten ridiculitzant-los i dient-los folklòrics i nostàlgics, ostentant ofensivament i falsament la representació d’una presumpta i inexistent modernitat. A partir del seus propis grups i canals de difusió cerquen contínuament de causar reaccions a fi d’amplificar el seu missatge enverinat. Tergiversen fets, manipulen notícies i fan córrer rumors falsos, no els importa gens demonitzar i dir infàmies de gent honrada i honesta.
Són una autèntica púrria totalitària, la mateixa que combaté personatges com el gran George Orwell. Viuen entre nosaltres i s’amaguen fins i tot sota estelades, amb diversos noms. No dubten gens a l‘hora de difamar, mentir i tergiversar, i, en darrera instància, amenaçar, fins i tot violentament, llevant-se la falsa careta que solen ostentar.
Són els de sempre, molts dels quals ja fa anys que deambulen per l’independentisme, intentant menjar carnassa, per imposar en darrera instancia els seus dogmes, en una pràctica arnada i més propia d’altres temps, i per a això no dubten a barrejar-jo tot i dir tota mena de bestieses.
Tota aquesta mena de gent comparteixen el fet de ser l’instrument preferit de l’Estat i les seves clavegueres, per sembrar l’odi i la divisió entre nosaltres. L’engendre perfecte per fagocitar l’independentisme i fer-ne un apèndix del més tronat marxisme hispànic, el marxisme canyí, que diria l’enyorat professor Termes, i així desactivar definitivament, sota l’excusa de la lluita de classes i un utòpìc i mai abastable paradís terrenal, l’independentisme català.
Res de nou d’ençà Lerroux, sempre ho han intentat, tot i que en certes èpoques no els ha calgut fer gaire comèdia. La nostra feina, doncs, és desemmascarar els qui actuen al servei, conscientment o inconscientment, de l’enemic secular, sota maquillatges i disfresses diverses falsament progressistes, a fi de desactivar la lluita conjunta del nostre poble per ser ell mateix i poder decidir lliurement.
