El passat dissabte 7 de febrer es va dur a terme a la Vajol (Alt Empordà) l’acte d’inauguració de la primera ruta transfronterera de “memòria democràtica” entre la Vajol mateix i el vilatge de les Illes (el Vallespir), a la Catalunya ocupada per França. Aquest acte s’ha volgut presentar com un exercici de dignificació històrica i pedagogia cívica. En realitat, però, ha estat un nou episodi d’un vell vici: la instrumentalització de la memòria catalana per emblanquinar un relat polític que no només no ens és propi, sinó que ens ha estat històricament hostil. Sota una estètica solemne i un discurs aparentment humanista, el que es va celebrar va ser un autèntic aquelarre autonomista de socialistes i Comuns, amanit amb banderes republicanes espanyoles i proclames que feien apologia acrítica de la República Espanyola, presidit pel botifler Ramon Espadaler, ara reconvertit en fervorós sociata, en el seu anhel per a «pacificar» Catalunya i sotmetre-la definitivament a Espanya.
El problema d’aquest acte no és recordar l’exili ni la tragèdia humana de 1939. El problema és com es recorda, des de quin marc mental i amb quins objectius polítics. Convertir l’exili català en una peça més del relat sentimental de la República Espanyola és una operació de manipulació històrica de gran abast. Es pretén fer creure que aquell règim va ser una mena de parèntesi virtuós, una oportunitat frustrada de democràcia i llibertat, quan per a Catalunya va significar, una vegada més, la subordinació nacional, la negació del dret d’autodeterminació i la repressió sistemàtica de qualsevol expressió nacional catalana. I tot plegat ordit per l’esquerra espanyolista de PSC i Comuns que ens vol mantenir sota la bota d’Espanya, amb l’ajut dels ximples útils d’ERC i de la CUP. I amb els covards de Junts callant perquè no els titllin de feixistes.
Parlem clar. La República Espanyola no va reconèixer mai Catalunya com a subjecte polític amb drets propis. Va tolerar una autonomia estrictament vigilada, reversible i condicionada, que podia ser suspesa —i de fet ho va ser— sempre que el poder central ho considerés oportú. El 1934, l’Estat republicà espanyol no va dubtar a empresonar el govern català i a intervenir les institucions del país. Un 155 republicà. Aquest és el règim que ara se’ns convida a venerar sota el paraigua de la “memòria democràtica”. Aquest és el passat que se’ns vol vendre com a horitzó desitjable.
L’escenografia de l’acte, amb la presència ostentosa de simbologia republicana espanyola en forma de banderes tricolors espanyoles per part d’assistents, no és cap detall anecdòtic. És la prova evident que l’objectiu no és fer memòria crítica, sinó legitimar un marc mental profundament espanyolista. Es tracta de construir un fil sentimental que vinculi Catalunya a una idea d’Espanya suposadament progressista, federalitzant i amable. Una Espanya que, quan ha tingut poder real, mai no ha dubtat a imposar-se per la força, sigui sota una monarquia borbònica, una dictadura militar o una república d’esquerres.
És especialment greu que aquesta operació compti amb la complicitat activa d’institucions catalanes. Quan un govern del país assumeix com a propi el relat de la República Espanyola, està renunciant a construir una memòria nacional catalana. Està acceptant que la història de Catalunya només pot ser explicada com un apèndix del drama espanyol. I, en fer-ho, condemna les generacions futures a heretar una visió esbiaixada del passat, on la submissió apareix com a normalitat i la lluita per la llibertat nacional queda relegada a una nota a peu de pàgina.
La memòria no és neutra. O serveix per reforçar la consciència col·lectiva i la dignitat nacional, o esdevé un instrument de dominació. Aquest acte no ha dignificat l’exili català: l’ha subsumit dins un relat aliè, l’ha dissolt en una narrativa que torna a situar Catalunya en el paper secundari que se li ha reservat històricament. Sota el pretext del record, s’ha legitimat un règim que va sotmetre el país i se n’ha volgut emblanquinar el llegat.
L’acte de la Vajol va ser un acte de veneració a la Catalunya espanyolitzada actual, regida pels virreis sociates i amenitzada pels acròbates processistes, a través del record idealitzat d’una Espanya d’esquerres de la dècada de 1930 que, com a bon «poli bo», ens va ensenyar la carrota als catalans a l’espera que el seu alter ego franquista ens etzibés uns quants cops de porra el 1939.
