Tots Sants, en la nostra tradició catalana, occidental, europea i cristiana, és la diada de record dels difunts. A Catalunya tothom sap, més o menys, que recordar els morts de la nostra família, anar al cementiri a posar flors a les tombes dels nostres avantpassats, fer la castanyada i menjar panellets són elements que formen part de la nostra tradició aquestes dates.
Darrerament, malauradament, s’ha anat introduint al nostre país, i arreu, la celebració del Halloween, que ens ve importat, tan si ho volem com si no ho volem, dels Estats Units. En el Halloween nord-americà es buiden carbasses i la mainada va de casa en casa a demanar caramels.
Però el que molts de nosaltres no sabem és que una tradició que sempre havíem atribuït al Halloween, la de buidar carbasses, és tan catalana com la de menjar panellets i no té res a veure amb aquesta moda d’importar tot de tradicions foranes com l’esmentat Halloween, el Pare Noel per Nadal o el sant Valentí com a dia dels enamorats.
El meu pare encara recorda com, quan era petit, a Malgrat de Mar (el Maresme) a principis de la dècada de 1950, els pagesos buidaven carbasses, hi posaven espelmes dins i les posaven en llocs foscos i amagats amb la intenció d’espantar les criatures. A Blanes, segons la meva mare, aquesta tradició en aquells anys encara es conservava.
Això ho corrobora també el blanenc Narcís Balmanya i Masferrer, el qual ens explica que la seva mare recorda que, “en plena postguerra, els pagesos dels Massans i sa Massaneda, per Tots Sants, baixaven les carbasses del tros. Sa canaia de la barriada les buidava, hi posaven espelmes i les encenien en record als morts”.
Tanmateix, en Josep Cortils i Vieta, a la seva obra Ethologia de Blanes de 1886, llibre de capçalera dels costums i tradicions de Blanes més ancestrals, de les carbasses de Tots Sants no en diu res, encara que, de ben segur, en els anys en què la va escriure devia ser ben viva.
A Anglès (la Selva), segons la Mercè Horta i Sagué, a principis de la dècada de 1960, la tradició encara existia: “Jo vaig néixer i viure fins els 22 anys a Anglès. Recordo que, de petita, cap els 60, demanàvem alguna carbassa als avis. Les buidàvem de llavors i hi foradàvem una forma de cara, els ulls, el nas, la boca. Les deixàvem al costat de la carretera, llavors era de terra amb sots. Pocs cotxes hi circulaven. Quan es feia fosc hi posàvem una espelma encesa i ens ho passàvem d’allò més bé pensant que algú s’espantaria. Pel que jo recordo, ho fèiem per divertir-nos”.
En Francesc Pellejà i Ciurana ens ha comentat que als anys 60 del segle XX aquesta tradició encara es celebrava a la Torre de Fontaubella (el Priorat). A la Fatarella (la Terra Alta), segons en Joan Pellisa, també se’n feien, i s’anomenaven farolets de carbassa.
Els anys posteriors a la dècada de 1960 es va anar perdent fins que va desaparèixer, i em consta que no està gaire documentada a Catalunya, fins que darrerament s’han començat a posar per escrit els records de gent gran que l’havien viscut i celebrat fa unes quantes dècades.També està documentat a molts d’indrets dels Països Catalans que aquestes dates els grans explicaven a les criatures històries de por, contes terrorífics sobre els esperits dels morts, les bruixes i els follets malèfics amagats en els racons més foscos de les nostres forests.
La nostra tradició de Tots Sants, la genuïna, la catalana, és prou arrelada i prou rica com per fer front amb èxit al Halloween globalitzador i despersonalitzador de la nostra identitat cultural i nacional.
