Cal reconstruir la Nació de baix estant. I en part cal reconstruir-la a partir de la cultura popular. Cal enfortir les microidentitats, les identitats locals catalanes, que formen part del tot de la Nació. Les festes majors, els aplecs a ermites, les ballades de sardanes. Tot això fa Nació. I els aplecs nacionalistes fan Nació d’una manera encara més explícita.
Els aplecs nacionalistes no són una invenció romàntica ni quelcom passat de moda. Formen part d’una tradició profundament arrelada al país: trobades de gnacionalistes, convocades per honorar la pàtria, la llengua, la terra i la continuïtat històrica de la nostra Nació. El gran aplec de Poblet de 1917 n’és un exemple claríssim: en plena crisi del règim espanyol, intel·lectuals, clergues, pagesos i catalanistes de tota mena es reuniren davant les tombes reials catalanes per reafirmar una evidència: Catalunya era —i és— una Nació amb una arrelada i profunda Història nacional.
Aquell esperit no s’ha extingit. El Pi de les Tres Branques, símbol gairebé mític de la unitat dels Països Catalans, ha acollit durant dècades aplecs que han estat autèntiques escoles de catalanitat. El castell d’Eramprunyà, enlairat sobre el país, ha estat també escenari de desacomplexades trobades nacionalistes. L’aplec del Puig, al País Valencià, que vindica la Nació catalana on es troba més en perill per la castellanització.
Però no tot s’acaba amb el que ja coneixem. Precisament una de les grans fortaleses del nacionalisme català històric ha estat la seva capacitat de multiplicar-se i arrelar localment. Avui cal recuperar també aquesta lògica: crear nous aplecs nacionalistes allà on sigui possible. A qualsevol municipi del país. A qualsevol comarca. A qualsevol racó que tingui memòria, que tingui Història.
Ermites rurals, turons amb restes medievals, antics castells, fonts, arbres monumentals, places amb tradició combativa o indrets vinculats a figures locals del catalanisme. Catalunya n’és plena. No cal esperar grans convocatòries nacionals: un aplec modest, local o comarcal, però constant, anual, ben pensat i amb sentit, pot esdevenir amb els anys un punt de referència. El que importa no és la magnitud inicial, sinó la voluntat de permanència.
Igualment important és la tasca de recuperar i revitalitzar aplecs que no són concretament patriòtics, sinó aplecs arrelats a la tradició local, religiosos, però als quals se’ls pot donar una dimensió, també, patriòtica i nacionalista.
Avui, però, sembla que hàgim delegat tota expressió nacional als canals institucionals, a les xarxes socials o a manifestacions puntuals. Ens manca trepitjar la terra. Ens manca continuïtat. Aquests aplecs podrien ser els indrets, els moments on els joves es puguin amarar de l’esperit de la terra, de la tradició, de la pàtria i del nostre nacionalisme.
Cal recuperar aquesta eina poderosa. Aplecs nacionalistes arrelats a la terra, amb contingut cultural i ideològic clar, on la catalanitat hi sigui present de forma desacomplexada. Aplecs que parlin de llengua, de Nació, d’Història i de futur; també que connectin el món rural i l’urbà; que tornin a fer visible a cada poble, a cada comarca, que som catalans.
Cal aplegar-se, cal fer poble, cal teixir comunitat (comunitat local i comunitat nacional), cal arrelar-se a la terra, a la Història, a la tradició, als avantpassats i al llegat que ens van deixar. Crear nous aplecs, recuperar-ne d’antics, tornar a Poblet i descobrir nous aplecs arreu del país. Tornar als castells, a les ermites, als arbres simbòlics. Tornar a trobar-nos com a catalans conscients de ser-ho. Perquè un poble que s’aplega és un poble que vol seguir sent poble.
