Per a qualsevol nació que aspiri a ser lliure i plenament sobirana, la defensa de la terra i dels seus ciutadans no és una opció, sinó una obligació. Com a catalans, i com a nacionalistes, som del tot conscients de la necessitat que una futura Catalunya independent compti amb un exèrcit propi, un fet que és tan natural com inevitable.
Un Estat sense força armada no és més que una entelèquia, una construcció inacabada condemnada a dependre de tercers. Cap Nació seriosa pot permetre’s deixar la seva seguretat en mans d’altres a canvi de diners o en mans d’interessos forans. Un exèrcit català, format per catalans i al servei dels catalans, garantiria la protecció del nostre territori nacional, de les nostres institucions i del nostre poble. Però més enllà de la lògica geopolítica, hi ha un motiu encara més profund per reclamar una força de defensa pròpia: l’honor de la nostra Història.
Catalunya no és una Nació improvisada. Al llarg dels segles, el poble català ha demostrat una capacitat militar notable, basada en la disciplina, l’organització i l’esperit de servei a la pàtria. A l’edat mitjana, en els temps gloriosos de la nostra Nació, els almogàvers catalans van protagonitzar una de les gestes militars més impressionants de l’època. Amb l’esperit de combat gravat en el crit de «Desperta ferro!», els catalans del passat van conquerir territoris a Sicília, Grècia, el sud d’Itàlia i fins i tot van vencer els turcs en incomptables batalles a l’Àsia Menor, estenent la influència catalana per tota la Mediterrània. Aquella expansió no va ser només comercial o cultural: va ser militar, efectiva i respectada. Aleshores, el nom de Catalunya inspirava força, prestigi i respecte.
No menys heroica va ser la resistència del poble català en moments de crisi. A mitjans del segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, Catalunya es va alçar amb dignitat contra la monarquia hispànica davant dels abusos i l’espoliació fiscal dels estrangers que ocupaven la nostra pàtria, defensant les seves llibertats i institucions pròpies. Més tard, el 1714, la ciutat de Barcelona i altres ciutats catalanes van resistir heroicament fins al final davant les tropes borbòniques. Durant més d’un any, amb inferioritat numèrica i sense el suport internacional promès, els catalans van defensar les muralles, les constitucions i la llibertat de la seva Nació. Havíem organitzat un exèrcit català que va defensar la nostra terra de les tropes castellanes i franceses. L’exèrcit català no lluitava només per un règim polític, sinó per la continuïtat d’una civilització propia, de tot un poble amb tota la seva Història i tot el seu llegat.
Aquestes gestes no poden quedar en el bagul del passat ni reduïdes al romanticisme històric. Són proves vives que Catalunya, quan ha estat lliure o ha volgut ser-ho, ha sabut defensar-se per ella mateixa. Recuperar l’exèrcit català és reconnectar amb una responsabilitat històrica. És assumir, en el present, que la llibertat no es manté només amb paraules o lleis, sinó també amb la capacitat real de defensar-la.
L’exèrcit català ha de contribuir en la protecció d’allò que és nostre: la terra, la família, la llengua, i la cultura. L’exèrcit català ha de ser una institució fonamental per a transmetre aquests valors. En una Catalunya independent, el servei militar podria esdevenir una eina educativa i cívica, que formés joves compromesos amb el país i amb la seva gent, dignes hereus dels que van donar la vida a les muralles de Barcelona o en les campanyes de l’Orient.
Així, un exèrcit català no és un luxe, ni una extravagància: és una exigència moral, històrica i política. Si l’independentisme català renuncia a l’exèrcit català o n’abomina el nostre reconeixement internacional com a Estat independent no arribarà mai. Sense exèrcit, Catalunya romandrà incompleta, vulnerable i subordinada. Recordem que envoltats d’estats que no admetran de bona gana la nostra independència l’exèrcit català serà més necessari que mai. I amb l’amenaça de l’islamisme global encara més. Amb exèrcit, Catalunya es projectarà com una nació adulta, respectada i lliure. No es tracta de cercar conflictes, sinó d’estar preparats per a garantir la pau, amb força i determinació.
Una Catalunya independent sense exèrcit seria una Catalunya a mig fer. Amb exèrcit, en canvi, seria una Nació completa, digna hereva del seu passat i preparada per a construir un futur de llibertat i sobirania.
