Josep Moragues i Mas (1669-1715) és una de les figures més emblemàtiques de la resistència catalana durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). La seva vida i mort (el seu assassinat), que s’esdevingué tal dia com avui de fa 310 anys, van ser un exemple viu de la lluita del poble català contra els invasors castellans i francesos i pel manteniment del secular estat català després de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.
Josep Moragues va néixer a Sant Hilari Sacalm, a la comarca de la Selva, l’any 1669, en el si d’una família de pagesos benestants. Malgrat les seves arrels humils, la seva determinació i habilitat militar el portarien a convertir-se en una de les figures clau de la defensa de Catalunya. Abans de la Guerra de Successió, Moragues ja havia participat en accions militars contra França durant la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), en què va adquirir experiència en tàctiques de guerrilla. Aquests coneixements serien fonamentals durant la resistència catalana contra Felip V.
Amb el començament de la Guerra de Successió l’any 1705 i el posicionament favorable a Carles d’Àustria per part del Principat de Catalunya, Josep Moragues va ser un dels patriotes que van signar el pacte de Sant Sebastià o pacte dels Vigatans i es va convertir en un destacat militar a favor de la causa austriacista. Va ser nomenat coronel i va liderar diverses accions defensives a Catalunya i Aragó. Va destacar especialment en la defensa de Castellciutat (prop de la Seu d’Urgell).
Després d’haver entregat Castellciutat a les tropes hispanofranceses el 28 de setembre de 1713 Moragues es retirà a Sort un temps, a casa seva i de la seva dona, la pallaresa Magdalena Giralt. Tanmateix, un temps després Moragues va reunir una colla de voluntaris i van intentar prendre Castellciutat als seus ocupants, intent que va fracassar. Com a represàlia els borbònics van prendre ostatges, entre els quals la seva esposa, i els van tancar a Balaguer, d’on foren rescatats pels resistents catalans en un assalt el dia de Sant Joan de 1714. Aleshores Moragues deixà la seva esposa a la plaça forta de Cardona, controlada encara pels catalans. Ell continuà la lluita al Pallars contra castellans i francesos. Malgrat les adversitats, Moragues va continuar lluitant fins a la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.
Després de la derrota, Moragues, com molts altres oficials catalans, es va veure obligat a amagar-se. Inicialment, va intentar pactar la seva rendició, però davant la manca de garanties per a la seva seguretat, va intentar fugir a Mallorca, que encara resistia sota domini austriacista. No obstant això, va ser capturat a Barcelona el 22 de març 1715. Fou executat pels catsellans cinc dies després, el 27 de març, juntament amb els capitans catalans Jaume Roca i Pau Macip. Fou sotmès a un judici sumari i se’l va condemnar a una mort brutal. Va ser torturat, esquarterat i el seu cap va ser exposat en una gàbia de ferro al Portal de Mar de Barcelona durant dotze anys, com a advertència als catalans.
Josep Moragues s’ha convertit en un símbol de la resistència catalana i de la lluita per les llibertats nacionals. Avui dia, la seva figura és recordada amb diversos monuments, carrers amb el seu nom i commemoracions que reivindiquen la seva memòria. La seva vida exemplifica el sacrifici de molts catalans en defensa de les seves institucions i del seu país.
Un dels homes que contribuí més significativament a l’enaltiment de la seva figura i a la preservació del seu record fou l’escriptor Àngel Guimerà, el qual va escriure un encès poema patriòtic català titulat Lo cap d’en Josep Moragues.
