No em cansaré mai de repetir que circumscriure tota la problemàtica derivada de la immigració a un sol col·lectiu constitueix una greu errada, tant de perspectiva com d’anàlisi. No hi ha col·lectius millors o pitjors, el que hi ha, això sí, són circumstàncies, materials i de tot ordre, que incideixen en diferent grau en col·lectius diversos. Però per a una anàlisi seriosa caldria disseccionar tota la immigració en el seu conjunt, tant la situada en un extrem, els “expats”, com la situada en un altre, la provinent del Tercer Món.
Certament, el seu excés és problemàtiic -no podem negar-ho- i ens condiciona, i sobretot ens condicionarà, especialment als nostres fills; és més, hem arribat a un punt de total saturació, i és per això que ens hem d’oposar a que continuï o augmenti. El país literalment ja no dóna per a més, han saltat totes les alarmes i ja no hi ha assimilació possible -i en les nostres circumstàncies, sense estat ni mitjans adients i amb la fugida dels joves preparats i una de les natalitats més esquifides del món encara més-.
És a dir, tenim un problema objectiu i cal analitzar-lo fredament i desapassionadament, amb racionalitat i dient les coses pel seu nom. Així, primer de tot caldria veure com es distribueix aquesta immigració per tot el territori català i el seu divers grau d’incidència en la societat catalana. Si deixem el fenomen dels “expats” a banda, numèricament minoritari però de gran incidència a llocs com Barcelona, que segurament mereixeria una anàlisi a part, tenim que els dos grans col·lectius immigrants -tot hi haver-ne d’altres- a Catalunya són, per una banda, els magribins i, per una altra banda, els llatinoamericans. Els primers bàsicament provenen del Marroc, mentre que els segons no són tan homogenis: per un cantó tenint els argentins, i per un altre la resta, amb un gran substrat ètnic amerindi. Com que el segon gran grup culturalment -aparentment- no està tan distanciat de nosaltres no provoca tant contrast, i per això molta gent té la percepció que els musulmans són més, però això és una errada, si fem la suma de les diverses nacionalitats provinents de Llatinoamèrica veurem com aquesta població supera àmpliament el nombre de magribins.
En definitiva, per a una anàlisi adient del fenomen immigratori i el seu abast a casa nostra no podem fer una interpretació esbiaixada pretenent que el principal i exclusiu problema són els magribins. Això no és cert. I no nego la importància d’aquests en el conjunt de la immigració, però aquesta ha de se contemplada com un tot, amb col·lectius que presenten actituds poc proactives en diferents aspectes. Uns, per exemple, els magribins, es tanquen en les seves creences, costums i indumentària, i alguns d’aquests fins i tot poden arribar a fer actes execrables. En el col·lectiu llatinoamericà molts dels seus components, en canvi, presenten una actitud de clar rebuig a la nostra llengua, fent una mimesi del que han viscut als seus països en relació a tot allò que és percebut com a “indígena”. El col·lectiu llatinoamericà, pot arribar -llevat lloables excepcions- a ser tant o més nefast per al nostre país que els musulmans, i en canvi tots els prejudicis se centren només en aquests.
Es parla molt de la davallada de la llengua, però, a banda dels fills d’espanyols immigrats en els 60, els més reacis i els que fan baixar més l’ús del català són els llatinoamericans, i per part d’algunes formacions polítiques d’això ni se’n parla, quan hauria de ser motiu de fonda preocupació, i més tenint en compte que aquesta immigració lingüicida contra el català és la predominant a les zones urbanes i metropolitanes, com l’AMT i l’AMB.
Centrar-se únicament en els musulmans pot ser una tàctica que doni rendiment només a comarques rurals i llocs concrets, però evidentment no tot el Principat de Catalunya és igual, i pretendre-ho denota una certa curtor d’anàlisi.
És més, i en concret, tenim un partit, Aliança Catalana, que ha obtingut bons resultats a la Catalunya rural i interior però que no ha acabat de trobar el seu nínxol electoral a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, on és absolutament predominant la immigració llatinoamericana en nombres absoluts i on els indígenes catalans veuen com els seus drets lingüístics són sistemàticament conculcats per aquest col·lectiu en tots els àmbits, dels CAP’s a les residències d’ancians, passant per tota mena de comerços i serveis d’hostaleria. Seria bo reflexionar-hi, doncs, a fi de poder aconseguir una bona connexió emocional amb potencials votants que fins ara no s’han sentit concernits.
