Avui dia 7 d’octubre fa un any dels salvatges atacs terroristes que Hamàs va cometre contra població civil israeliana i que van provocar uns 1500 morts. Israel, com no podia ser d’una altra manera, va respondre a l’agressió, i la victòria total de les Forces de Defensa d’Israel a Gaza ara ja és molt propera. Ara el següent objectiu és Hisbul·là, una organització terrorista xiïta que opera al Líban i que fa un any que bombardeja pobles i ciutats del nord d’Israel, provocant que milers de ciutadans israelians hagin hagut de fugir de les seves cases.
Paradoxalment, després del salvatge atac rebut per Israel fa un any, amb totes les atrocitats que coneixem, amb centenars d’assassinats, segrestats i dones violades, automàticament, l’esquerra europea i occidental en general, en comptes de solidaritzar-se amb les víctimes, amb el poble d’Israel, en comptes de blasmar amb contundència els terroristes de Hamàs, es va dedicar a criticar Israel per haver gosat defensar-se militarment. Diverses cancelleries europees, entre les quals l’espanyola, han demanat a la comunitat internacional que no es venguin armes a l’estat d’Israel. Espanya, fins i tot, ha reconegut un inexistent estat palestí, un estat basat en una Autoritat Nacional Palestina que quan ha tingut la oportunitat d’erigir-se en estat no ho ha fet perquè això hagués significat reconèixer oficialment l’existència de l’estat d’Israel.
Aquest reconeixement d’Espanya i d’altres països d’un inexistent estat palestí és una ofensa a Israel, perquè significa reconèixer un ens que no ha fet res per aturar el terrorisme palestí que constantment ha penetrat a Israel per cometre tota mena d’atemptats.
A Catalunya l’opinió pública en general i l’opinió publicada també s’ha decantat per blasmar Israel més que no pas per assenyalar Hamàs, Hisbul·là i totes les organitzacions que, dins i fora de Palestina, a Europa i també a Catalunya, justifiquen les atrocitats comeses per Hamàs fa tot just un any.
La premsa subvencionada processista s’ha afanyat a culpar Israel de tots els mals de l’Orient Mitjà i concretament del sofriment de milions d’àrabs palestins de Gaza, quan en realitat tota aquesta gent s’ha vist involucrada en una guerra que ha iniciat i provocat Hamàs.
Aquesta premsa processista subvencionada que anatemitza Israel però que critica amb la boca molt petita el terrorisme islamista i que dona veu a qui el justifica és, curiosament, la mateixa que, amb els seus altaveus, legitima que hi hagi partits suposadament independentistes que facin president de la Generalitat un espanyolista; és la mateixa premsa processista que titlla de feixistes tots els catalans que gosin alçar la veu per denunciar la substitució demogràfica que pateix el nostre poble.
I sí, aquesta premsa processista subvencionada i els partits polítics que l’inflen de diners públics, blasmen sense pietat Israel, l’únic país poderós que pot ser un aliat potencial per a la independència de Catalunya; l’únic país que en ple Procés, l’any 2017, quan tots els estats (Autoritat Nacional Palestina inclosa) es van afanyar a donar suport a la unitat d’Espanya, va evitar pronunciar-se a favor o en contra de la independència de Catalunya. El silenci israelià de l’octubre de 2017 va ser un silenci escandalós, quan tots els països donaven suport a Espanya. Fa poc una diputada israeliana encara es va pronunciar públicament a favor de la independència de Catalunya.
El nacionalisme català, històricament, ha estat pro-israelià o fins i tot pro-sionista. Un dels grans teòrics del nacionalisme català d’esquerra d’abans del franquisme, Antoni Rovira i Virgili, era obertament sionista. Ha estat els darrers 25 anys, amb l’esquerranització del catalanisme i amb la influència del Maig del 68, que han crescut les simpaties pels palestins a Catalunya, que han anat aparellades amb l’odi contra Israel i els Estats Units.
Ara, aquest odi contra Israel que, malauradament, és molt cridaner, domina el discurs políticament correcte i el processisme que ens manté sota la bota d’Espanya. I això fa mal a la causa de la independència de Catalunya perquè ens allunya d’Israel, un estat amb qui, històricament, el catalanisme ha tingut molt bones relacions, començant per Jordi Pujol i el món convergent, però continuant amb l’antiga Esquerra Republicana. Recordem el sionisme no gens dissimulat d’en Carod-Rovira, posem per cas.
És urgent, doncs, que hi hagi actors polítics catalans que reconstrueixin els ponts entre Catalunya i Israel, i més concretament entre el nacionalisme i l’independentisme catalans i l’estat hebreu. Cal aprofitar les dolentíssimes relacions diplomàtiques entre Espanya i Israel per enfortir l’independentisme català. Unes bones relacions entre els partits catalanistes i independentistes i els partits israelians i concretament amb el govern israelià ens acostarien a la independència. D’això se’n diu tenir sentit d’Estat.
