Els fets succeïts a la capital nord-irlandesa la setmana passada no poden passar desapercebuts de cap de les maneres. Són un reflex del profund malestar que es viu a Occident fruit de moltes dècades de polítiques desafortunades, enfocades contra alguns dels principals fonaments de la nostra societat. I són el resultat d’elements diversos però que apunten a la mateixa direcció: un empobriment econòmic i cultural d’Occident. I a nivell de xarxes s’ha viscut molt com una reacció popular a aquestes polítiques, com quelcom que podria succeir a qualsevol altre lloc d’Europa Occidental. Però la veritat és que les característiques d’aquesta revolta nord-irlandesa són el resultat de les repercussions del globalisme en una societat molt concreta, i que hauria tingut altres formes si hagués succeït en altres punts del nostre continent. El que aquí intentaré sintetitzar són els tres elements que considero més importants dels fets de Belfast.
Per una banda l’objecte dels atacs. Tot va començar arran de l’intent d’assassinat d’un nord-irlandès per part d’un ciutadà sudanès demandant d’asil. La resposta fou l’atac a diverses cases d’acollida de refugiats. Aquest és un primer element molt important: les víctimes principals d’aquests fets han estat persones que, sobre el paper, han fugit de guerres o de dictadures, refugiats polítics que hom troba a la història d’Europa des de fa més de dos segles. L’autor de l’atemptat, sobre el paper, havia arribat a Irlanda del Nord fugint d’un conflicte bèl·lic, i en teoria era molt lícit que hi busqués refugi. La gran pregunta que ens fem és perquè va anar a parar tan lluny del seu país d’origen. Hom no pot oblidar els refugiats de la guerra de Síria de la primera meitat de la dècada de 2010, mirant hemeroteques ens hem de preguntar què els empenyia a anar a un Estat tan allunyat del seu com és Alemanya. El cas sirià ens permetia preguntar-nos perquè els països del golf d’Aràbia no van acollir refugiats sirians, malgrat tenir majors similituds culturals. I a part, en qualsevol país europeu que van creuar abans d’arribar a Alemanya s’haurien trobat no només amb una terra en pau sinó amb un nivell de vida per dessota del d’Europa Occidental, però molt millor del dels seus llocs d’origen. Els que pels volts de 2014 ens preguntàvem què empenyia els sirians a anar expressament a Alemanya som els que dotze anys després ens preguntem perquè els sudanesos han anat a Irlanda del Nord. En aquest aspecte, la línia que separa els demandants d’asil dels cercadors de millors condicions econòmiques ha esdevingut molt feble. I les principals víctimes; pel que respecta als fets de la setmana passada; han estat els que realment fugien de guerres i de persecucions polítiques.
El segon element que vull plantejar és el lloc dels fets, Belfast. La capital nord-irlandesa ha estat una més de les múltiples ciutats britàniques que ha estat víctima de la desindustrialització. La crisi econòmica de les dècades de 1970-80 van marcar un punt de no retorn a la història d’algunes ciutats del Regne Unit. El tancament d’indústries històriques i el seu trasllat a països del Tercer Món, fenomen conegut com a “deslocalització” va repercutir amb força a Belfast i a bona part d’Irlanda del Nord. Occident s’ha disparat un tret al peu amb la desaparició de les seves indústries. El seu trasllat a països amb condicions salarials i laborals pitjors per una simple qüestió d’economització de costos és un preu que haurem de pagar durant moltes dècades (la pandèmia va posar de manifest el que significava haver traslladat a l’altra punta de món la fabricació de productes necessaris com eren en aquell moment les mascaretes quirúrgiques). Belfast ha estat una de les víctimes de les deslocalitzacions industrials. L’element positiu és que la decadència nord-irlandesa és un element que afavoreix una possible unificació d’Irlanda, des del moment en que la República ha progressat notablement al llarg de les darreres dècades en contrast amb el que ha succeït a l’Ulster. Però això no és consol suficient. Un territori empobrit és potencialment més susceptible de conflictes que un que mai no ha conegut la riquesa. Aquest malestar arrossegat durant molts anys ha estat un element clau per als fets de la setmana passada.
I el darrer aspecte que vull plantejar: una simple qüestió numèrica. A l’alçada de 2021 es calcula que el 9% de la població de Belfast era nascuda fora del Regne Unit. Si el comparem amb altres capitals europees veurem unes xifres molt més elevades en quant a residents d’origen estranger: Brussel·les 48%, Amsterdam 47%, Viena 41%, Londres 40%, Barcelona 35%, Estocolm 33%, Dublín 29% o Berlín entre un 25% i un 30%, són ciutats amb una presència d’estrangers molt més alta que Belfast. I aquestes xifres no tenen en compte les diferències internes estatals (per tant, les xifres de Barcelona són molt més altes donat que no tenen en compte la immigració espanyola) i també ometen els casos de ciutadans nascuts ja a Europa i amb nacionalitat del país de naixement, però que mantenen la cultura i la visió del món del lloc d’origen. Aquest seria el cas de Marsella, amb “només” un 19% de residents que no tenen la nacionalitat francesa; però que una eventual enquesta permetria trobar uns percentatges molt elevats de marsellesos que encara s’identifiquen nacionalment amb el país d’origen (predominantment Algèria en aquest cas). El que amb això vull dir: a Belfast encara hi ha una majoria important de ciutadans britànics i que es consideren britànics o irlandesos, en funció de la seva religió i origen cultural. Aquests atacs a cases d’acollida d’immigrants no haurien pogut ocórrer a la major part d’Europa Occidental per una simple qüestió demogràfica: per la minorització de la població nadiua. Al contrari, no podem oblidar el que va succeir a França a principis d’estiu de 2023 per la mort d’un jove immigrant en mans de la policia: una gran revolta d’immigrants i/o francesos d’origen immigrant a les principals ciutats del país que va durar més d’una setmana. La configuració cultural de part important de les ciutats grans i mitjanes d’Europa Occidental em fa pensar que ara per ara és més factible la repetició dels fets de França el 2023 que els de la setmana passada a Irlanda del Nord.
Evidentment no vull justificar de cap de les maneres els atacs perpetrats contra persones que, formalment, es trobaven a Belfast fugint de guerres i de persecucions (com tampoc no em pot semblar bé la crema d’equipaments culturals i administratius durant els aldarulls francesos de fa tres anys). Són uns fets lamentables que m’avergonyeixen com a occidental i com a demòcrata. Però no puc deixar de pensar que no em sorprenen, com tampoc no em sorprenen les característiques dels mateixos en funció del lloc on han succeït. Els fets de Belfast són un avís de la situació actual d’Occident: una deslocalització que ha empobrit molts llocs d’Europa; una arribada massiva d’immigrants originaris de països llunyans no només des del punt de vista geogràfic sinó també cultural; uns motius poc clars que han dut aquests immigrants a anar a uns llocs determinats i no a altres; i unes comunitats tradicionals que, amb raó o sense, se senten amenaçades davant la perspectiva d’un canvi massa radical del món que han conegut. I no ho oblidem tampoc, uns mitjans de comunicació simplistes, incapaços d’analitzar aquests fenòmens en tota la seva profunditat: titllar gratuïtament els assaltants com a extrema dreta i donar per fet que es tracta d’una continuació dels “troubles” de les dècades dels setanta i vuitanta, és una anàlisi massa fàcil. És una anàlisi que obvia els tres elements clau que he intentat exposar (com també obvia que tot apunta que els assaltants no eren només unionistes, tot i que sembla que aquests hi han tingut un paper de direcció) perquè apunten directament a allò que s’ha estat fent a Occident durant les darreres dècades. I preparem-nos perquè el panorama no és gaire afalagador.
