Fa uns dies vaig llegir una afirmació que em va deixar astorat, tot i que no em va sorprendre del tot, venint d’algú que tenia una ideologia molt determinada. Un suposat independentista sostenia que no val la pena lluitar per Catalunya si Catalunya no és antifeixista. La frase podria semblar una simple consigna política, però amaga una determinada concepció de la nació: Catalunya només mereix ser defensada si abans assumeix una ideologia concreta, en aquest cas, el que una bona part de l’esquerra anomena «antifeixisme», una definició que, formulada com la formula l’esquerra actual, no es cenyeix al seu estricte significat, és a dir, ser totalment contrari al feixisme, sinó que va més enllà d’aquesta definició estricta i significa, a la pràctica, ser d’esquerra i, encara més, woke.
Aquest plantejament revela una contradicció evident. Si només val la pena defensar Catalunya quan és antifeixista, hauríem de concloure que tampoc no valia la pena defensar-la abans de l’aparició del feixisme. El 1910 no existia el feixisme i, per tant, tampoc no podia existir l’antifeixisme. Hauríem de considerar inútil la tasca dels patriotes catalans que durant dècades van treballar per la recuperació nacional del país? Hauríem de dir que la Renaixença, el primer catalanisme polític o el nacionalisme català dels seus orígens no tenien sentit perquè no responien a categories ideològiques que no apareixerien fins molts anys després?
La simple formulació de la pregunta posa de manifest la feblesa de l’argument. Catalunya no neix amb les ideologies contemporànies. Catalunya és una realitat històrica que les precedeix totes.
Aquest és, probablement, un dels grans problemes de bona part de l’esquerra catalana actual: la subordinació de la defensa de la nostra nació a la seva ideologia. La nostra nació deixa de ser el centre del projecte polític i es converteix en un instrument al servei d’una determinada visió del món, que va molt més enllà de Catalunya. Segons aquest punt de vista, Catalunya només és digna de ser defensada si compleix unes condicions ideològiques prèvies. Si no les compleix, la seva defensa esdevé secundària.
Aquesta manera d’entendre la política contrasta amb la tradició del nacionalisme català. Enric Prat de la Riba va concebre Catalunya com una realitat nacional fonamentada en la història, la llengua, la cultura i la consciència col·lectiva d’un poble. La nació no era per a ell una eina al servei d’una ideologia universal, sinó el subjecte polític que havia de recuperar la seva plenitud institucional. La seva obra partia de la convicció que Catalunya existia com a comunitat nacional amb independència de les disputes doctrinals que poguessin dividir els seus habitants.
Dècades més tard, mossèn Josep Armengou insistiria igualment en la centralitat de la nació catalana. Per a Armengou, Catalunya constituïa una comunitat humana amb personalitat pròpia, hereva d’una llarga continuïtat històrica i dipositària d’un patrimoni espiritual, cultural i polític que cap generació no havia rebut el dret de dilapidar. La defensa nacional no era per a ell una qüestió subordinada a les modes ideològiques del moment, sinó un deure envers les generacions passades i futures.
Tant Prat de la Riba com Armengou compartien una idea fonamental: la Nació catalana és anterior a les ideologies, per molt legítimes que siguin, i no pot quedar subordinada a elles.
El problema de les visions que condicionen la defensa de Catalunya a una determinada ortodòxia política és que acaben produint una desconnexió amb el llegat històric del país. Mil anys d’història són reinterpretats a partir de categories contemporànies. Personatges, institucions i tradicions són interpretats no per la seva contribució a la continuïtat nacional catalana, sinó pel seu grau d’adequació als criteris ideològics actuals. El resultat és el desconeixement pregon del propi passat nacional.
Els independentistes d’orientació conservadora plantegem una perspectiva diferent. No perquè considerem que les ideologies siguin irrellevants, sinó perquè entenem que la nació és més permanent i, sobretot, important, que qualsevol ideologia, inclosa la nostra. Les ideologies neixen, evolucionen i desapareixen. Les nacions aspiren a sobreviure als segles.
Per això la prioritat ha de ser la defensa de l’interès nacional català. La nació no pot ser patrimoni exclusiu de l’esquerra ni de la dreta. No pot dependre de l’adhesió a una doctrina concreta.
El nacionalisme, en el seu sentit més profund, consisteix a situar la nació al centre. Significa entendre que la llengua catalana, la cultura pròpia, la memòria històrica, les institucions i la continuïtat del poble català constitueixen un bé polític que mereix ser preservat per ell mateix. No perquè respongui a una determinada ideologia global, sinó perquè forma part de l’existència mateixa de la comunitat nacional.
Per a uns, Catalunya només és valuosa si serveix una determinada causa ideològica. Per a altres, per als nacionalistes, per als independentistes conservadors, la causa principal és Catalunya mateixa.
I és precisament perquè Catalunya existia abans del feixisme, abans del socialisme, abans del comunisme, abans de l’antifeixisme, abans de l’anticomunisme i abans de qualsevol de les grans ideologies contemporànies, que continua valent la pena lluitar per ella avui. No perquè sigui d’esquerres o de dretes, sinó perquè és la nostra nació.
