El passat 15 de maig vaig poder visionar a Girona el curtmetratge sobre la breu i intensa vida de Miquel Badia, destacat lluitador independentista de principis del segle XX, vilment assassinat, juntament amb el seu germà Josep, per pistolers teòricament anarquistes. Si deixem de costat el patètic intent de censura que s’hi va produir, cal dir que aquesta obra és un mitjà interessant per comprendre algunes de les mancances d’allò que hauria de ser un dels pilars del nostre país: els films i els documentals dramatitzats de temàtica èpica i històrica. Certament, aquestes produccions no són documents històrics amb tots els ets i uts, atès que en ells no importa tant la fidelitat estricta als fets com la perspectiva que el director ens vol oferir. No obstant això, no podem dubtar que podrien ser una eina bàsica per apropar uns fets històrics a un ampli públic català i fomentar així un ideari nacional comú.
Certament, aquest no és un afer nou. Concretament, ja als inicis de l’actual Catalunya autonòmica es produïren diversos films històrics que tenien clarament aquest objectiu. Aquests, malgrat els anys transcorreguts, encara mantenen la seva força i interès i marcaven una línia a seguir que, malauradament, s’ha vist estroncada. Parlo, d’obres com La ciutat cremada (1976) d’Antoni Ribas, que detalla de manera magnífica l’evolució de la societat catalana des de la fi de la Guerra de Cuba fins a la Setmana Tràgica (1898-1909). Poc temps després, el mateix director va rodar la monumental Victòria! (1983), que fou projectada com una trilogia i, desgraciadament, fou un sonor fracàs. Entremig d’ambdues, amb menys pretensions però també amb una clara voluntat d’explicar aspectes bàsics de la recent història del país, s’estrenà Companys procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn. Aquest descrivia detalladament el martiri de l’únic president democràtic assassinat pel feixisme durant la Segona Guerra Mundial, fet que sovint s’oblida. Personalment, amb posterioritat, no recordo cap més film amb un mínim de pretensions i qualitat fins a El coronel Macià (2006), escrita i dirigida també per Josep Maria Forn. En ella es detallen alguns dels principals episodis de la vida i obra del militar i polític català Francesc Macià. Curiosament, el film rebé les principals crítiques de suposats catalanistes d’esquerres, mentre que els espanyolistes majoritàriament la ignoraren. La principal acusació fou que era una obra extemporània i passada de moda. Possiblement, el motiu real fou que no els feia el pes divulgar que el polític d’esquerres més important de la Catalunya de la primera meitat del segle XX havia arribat a emprar la via insurreccional per intentar alliberar la nació. Finalment, el darrer film, mínimament seriós que recordo haver visionat fou 14 d’abril: Macià contra Companys (2011) de Manuel Huerga. Aquest era una mena de fals documental on actors actuals donaven vida als protagonistes de l’adveniment de l’efímera República Catalana, que amb prou feines durà tres dies (tot sigui dit, més que no pas la proclamada a l’octubre del 2017).
Durant aquest període també es produïren un seguit de films, teòricament ambientats en destacats moments històrics del nostre país però on, a la pràctica, el fet històric era una simple excusa per explicar una típica i tòpica història d’amor o aventures. Per exemple, podem citar: Capità Escalaborns (1991) de Carlos Benpar, on actuà una joveníssima Ariadna Gil; Bruc. La llegenda (2010) de Daniel Benmayor, ambientada en la coneguda llegenda del Timbaler del Bruc, malauradament, dirigida d’una manera caòtica i malbaratant les interpretacions d’un més que interessant repartiment; o Barcelona 1714 (2019), on el setge del Cap i Casal és un simple teló de fons per explicar una clàssica, i històricament improbable, història d’amor. Tanmateix, l’ús de les noves tecnologies per suplir la manca d’escenaris la situa com una pionera d’aquesta línia d’actuació.
Paral·lelament, també es produïren algunes adaptacions d’obres literàries ambientades en un context històric més o menys contemporani. Parlo de films com: La punyalada (1990) que és una mot bona adaptació de la novel·la de Marià Vayreda, perfectament ambientada; La plaça del diamant (1982), adaptació de l’obra homònima de Mercè Rodoreda; Pa negre (2010), que empra l’obra d’Emili Teixidor per fer una molt bona descripció de la misèria que es vivia a la Catalunya del primer franquisme; o Incerta glòria (2017), que malgrat els mitjans emprats no acaba de plasmar amb prou força l’excel·lent novel·la de Joan Sales. Finalment, tot i que no entrarien exactament en la categoria anterior, atès que no es basen en obres literàries, cal parlar de Salvador (2006), on es narra l’assassinat legal per part del règim franquista de Salvador Puig i Antich; El professor que va prometre el mar (2023), que dubto que es pugui qualificar de cinema català, atès que la nostra llengua és reduïda a una mínima expressió; o El 47 (2024) on Marcel Barrera manipula la lluita antifranquista per glorificar maquiavèl·licament a la sucursal catalana del PSOE. És a dir, són un conjunt de treballs, alguns d’ells valuosos i d’altres no, però que no podem considerar cinema històric de cap de les maneres.
Per un altre costat, cal esmentar meritòries ficcions documentals, entre les quals hem d’incloure el film aquí ressenyat. Entre elles cal destacar per la seva qualitat els intents d’evocar a un dels majors poetes en la nostra Llengua: Jacint Verdaguer. Parlo de Maleïda 1882 (2019) i Canigó 1883 (2023), dirigides ambdues magistralment per Albert Naudín. O, les nombroses produccions (nombroses fins fa uns anys) realitzades per TV3. Entre aquestes, curiosament perquè era una sèrie humorística, la que posseïa una major qualitat històrica fou La memòria dels Cargols (1999) de Dagoll Dagom. Mentre d’altres amb un caràcter teòricament més històric com: Comtes (2018), que pretenien explicar els orígens de la nació catalana, o Arnau (1994), sobre el mític comte, passaren sense pena ni glòria, sobretot la segona que tenia una trama ridícula, atès que el personatge tradicionalment conegut per la seva violència i brutalitat esdevenia una mena de germaneta de la caritat avant la lettre.
En definitiva, a la vista d’aquestes dades, és evident que amb l’establiment de la Pax autonòmica els films de caire històric i reivindicatiu van passar lentament a millor vida, atès que no quadraven amb el relat polític que s’estava gestant d’una Espanya oberta i pluricultural. De fet, aquesta davallada va continuar abans i durant el mal anomenat “Procés”, quan els nostres dirigents polítics, abduïts per una mentalitat suïcida, oblidaren que l’existència d’una mística nacional, com la d’una llengua pròpia forta, són les bases reals de la Nació. I no cal ni parlar dels nostres actuals dirigents, imbuïts d’un nacionalisme espanyol gens dissimulat. De fet, el poc que es fa, com Badia, és gràcies al voluntarisme, perquè sense la voluntat i empenta del seu director Marcel Buisan era impossible de realitzar. El resultat final de tot això és evident: l’exclusió del cinema històric i èpic basat en la història catalana dels circuïts cinematogràfics habituals. I, de retop, la seva relegació a petites produccions que fan la viu-viu amb el poc que poden obtenir i només són projectades en petites sessions tipus “art i assaig” on hi anem els quatre convençuts. Certament, si aquí no hi ha un clar projecte d’anorreament nacional s’hi assembla força.
