Catalunya s’està buidant en dos sentits alhora. Es buiden les escoles bressol i es buiden els pobles. La baixa natalitat dels catalans i el despoblament de moltes comarques rurals formen part d’un mateix problema de fons: la pèrdua de consciència nacional i de voluntat de continuïtat col·lectiva, a banda de factors econòmics molt importants i no gens negligibles.
Tanmateix, durant molts anys, el debat sobre la natalitat s’ha volgut reduir gairebé exclusivament a factors econòmics. És evident que el preu de l’habitatge, la precarietat laboral o les dificultats per emancipar-se hi influeixen. Però això no explica tot el fenomen. Hi ha pobles amb recursos materials modestos que mantenen una natalitat relativament forta perquè conserven una identitat col·lectiva viva, un sentiment de pertinença i una idea clara de futur. En canvi, les societats desarrelades, individualistes i culturalment aigualides tendeixen a enfonsar-se demogràficament.
I això és exactament el que està passant a Catalunya.
El cosmopolitisme globalitzat i el multiculturalisme han anat erosionant la consciència nacional catalana. Ens han repetit durant dècades que les identitats nacionals són secundàries, que totes les cultures són intercanviables, que allò que importa és la classes social, que tots som humans (una obvietat) i que defensar la pròpia llengua o la pròpia continuïtat nacional és poc modern. El resultat és visible a Catalunya: cada vegada més catalans canvien automàticament al castellà, cada vegada hi ha més joves desvinculats de la cultura catalana i cada vegada hi ha menys sentiment de responsabilitat envers el futur del país. S’ha potenciat la idea que els joves catalans han d’anar-se’n del país per a cercar un futur millor o per a formar-se a consciència, però això el que ha fet és allunyar del nostre país milers de joves catalans que haurien estat molt importants per a fer créixer la Nació catalana.
Quan un poble deixa de creure en ell mateix, també deixa de pensar en les generacions futures. La natalitat és, en part, una expressió de confiança col·lectiva. Tenir fills implica imaginar que el propi poble continuarà existint demà. Però si la importància de la institució de la família decau, la identitat nacional es dilueix, si la llengua retrocedeix i si la societat transmet la idea que res no té arrels ni permanència, és lògic que també desaparegui l’impuls de construir un futur per al nostre poble.
Per això la repoblació de les comarques rurals podria ser una de les grans claus per revertir aquesta decadència. La Catalunya interior encara conserva, en molts indrets, una manera de viure més cohesionada, més comunitària i més arrelada a la terra i a la identitat pròpia. Els pobles han estat històricament espais de transmissió natural de llengua, tradicions i consciència nacional. No és casualitat que moltes de les zones on el català manté més vitalitat siguin precisament comarques rurals o municipis petits. Tampoc és casualitat que a les zones rurals la natalitat és més elevada que a les zones urbanes.
Caldria impulsar una gran política nacional de repoblació rural pensada específicament per afavorir l’arrelament de famílies catalanes joves. Habitatge assequible, incentius fiscals, descentralització econòmica, suport a la pagesia, bones comunicacions i serveis públics de qualitat. Però sobretot caldria recuperar una idea avui gairebé prohibida: que preservar la continuïtat del poble català és un objectiu legítim, necessari, obligatori.
No n’hi ha prou amb mesures materials si no existeix una consciència nacional forta. Cap poble no sobreviu només amb subvencions. Sobreviu quan la seva gent sent que forma part d’una comunitat històrica que val la pena mantenir viva. I avui aquest sentiment s’ha anat debilitant enormement entre els catalans.
S’ha imposat una cultura de l’arrelament feble, de la identitat líquida i de la substitució constant. Tot és provisional, tot és relatiu i tot sembla intercanviable. Però les nacions que renuncien a defensar-se acaben desapareixent lentament, no per una derrota sobtada, sinó per desgast, per desconnexió i per manca de voluntat de continuïtat.
Catalunya necessita exactament el contrari: tornar a creure en ella mateixa. Tornar a normalitzar l’orgull de parlar català. Tornar a normalitzar l’orgull de ser català. Tornar a normalitzar l’orgull de les nostres gestes militars històriques. Tornar a valorar la transmissió cultural i familiar. Tornar a entendre que tenir fills també és una manera de donar futur al país. I tornar a mirar cap a la nostra terra, cap als pobles i cap a les comarques rurals com a espais de reconstrucció nacional.
Perquè repoblar Catalunya no és només omplir cases buides. És tornar a donar vida a una nació que corre el risc d’anar-se dissolent lentament si perd les seves arrels, la seva cohesió i la seva voluntat de continuar existint.
