Malauradament a la Franja en els darrers anys s’ha estés força la tendència de no parlar en la llengua pròpia als xiquets, ben sovint a partir de les classes suposadament més benestants i per mimetisme de la resta. En molts casos certs personatges de la dreta més casposa i secessionista -lingüísticament parlant- plens d’autoodi solen ser els adalids, i els més abrandats, a l’hora de practicar l’execrable conducta de no parlar la llengua dels seus ancestres als fills. Els mateixos que mostren un excés de submissió canina cap a tots aquells que ens manen de Madrid estant, i que donen la culpa de tots els mals als catalans.
Aquesta mena d’espècimens les poques voltes que escriuen es caracteritzen per fer servir una prosa desfasada i pretenciosament ridícula en un castellà artificiós i inflat, ben sovint limitant-se a magnificar les excel·lències del «terruño» i a advertir-nos com són de pèrfids “els catalans”. Al capdavall només són la mostra, gosaríem dir “l’excrecència”, d’un provincianisme patètic, caspós i ridícul, a més de, evidentment, inoperant i reforçador de la submissió secular d’aquestes terres als veritables amos de tot, els mateixos que han aniquilitat llengua i culura a la resta de la comunitat aragonesa i del nostre domini lingüístic: els castellanistes.
Si hi hagués bona voluntat no perdrien el temps sobre si la llengua s’ha d’anomenar d’una manera o altra, simplement la xarrarien i la farien servir habitualment per a tot i especialment amb els xiquets, i sense recels cap als parlants d’altres indrets. Però no; no es tracta d’això, és una cosa més profunda: hi ha un ressentiment i una manipulació soterrats, que ve de molt lluny, a major glòria d’una concepció centralista de l’Estat, supeditada a Castella i a Madrid, de la qual el caciquisme tradicional sempre n’ha fet gala.
D’això es tracta, d’aquí aquest odi contra tot allò català, encara que siga constitutiu de la nostra manera de ser i de la nostra història; cal falsejar-ho tot! I no es tracta de cap qüestió idiomàtica, no, sinó d’odi i ressentiment contra els qui en certa manera han reeixit -els veïns-sense renunciar a ells mateixos; una actitud atiada pels sectors més cavernaris i els seus representants locals de la política hispànica, que ara semblen disposats a reviure “viejas glorias” pròpies d’altres temps que ja crèiem feliçment superats. Estiguem avisats i no abaixem la guàrdia! El cas de Sixena va ser la darrera mostra… I ara hi hem d’afegir l’infame pacte PP-VOX per a erradicar el català que, cínicament -precisament ells-, consideren una “imposició”.
