Fa algun temps, la meua filla, de 17 anys, anà a fer la compra al supermercat Charter de Massalfassar. En passar per caixa li demanen la targeta de Consum i com que no la duia damunt, dicta el DNI a la caixera. “En castellano!” —li ordena la treballadora-. Ja sabem que el client només té sempre la raó si parla castellà. Ella li diu que prefereix parlar en valencià; s’esforça a fer-se entendre, li mostra els números amb els dits i fins i tot li fa la traducció de “sis”, que deu ser impossible d’entendre quan en el teu idioma es diu “séis”. Però ella no està interessada en resoldre cap suposada dificultat comunicativa i torna a ordenar-li que li parle en castellà.
La meua filla està nerviosa i se li escapa alguna llàgrima. Immediatament, la caixera es posa a plorar i adopta el rol de víctima, com si no fora ella qui havia usat l’imperatiu amb una clienta, i com si no fora ella qui està impedint el ritme normal de passar per caixa, a còpia de mentir dient que no entén uns simples números. Al mateix temps, la caixera, entre sanglots impostats, crida una altra treballadora “Mari, ven que esta niña no me quiere hablar en castellano!”. D’entre la gent que fa cua s’alcen veus, no per a defensar una menor de la manipulació evident d’una adulta, sinó per a dir-li que és “irrespectuosa i radical” i que “per respecte” li hauria de parlar en castellà. Són persones del poble, perfectament valencianoparlants. O potser n’hauria de dir “perfectament valencianocallants”.
La submissió lingüística, un hàbit adquirit inicialment per coacció, s’ha acabat convertint en un automatisme per a la immensa majoria de la població catalanoparlant. No és estrany. Ho aprenem des de ben xicotets, quan els nostres pares canvien al castellà cada vegada que algú se’ls adreça en eixa llengua. Veiem com els nostres mestres, els mateixos que (en el millor dels casos) parlen en català a classe, tarden segons a demanar “un cortado” a la cafeteria de l’institut. Al País Valencià, pel que fa als usos lingüístics, allà on mirem no trobem models positius. No veiem ni autoritats, ni famosos, ni un sol representant polític de cap partit, que mostre públicament un mínim de dignitat lingüística: tots són mesellament submisos al castellà, com gossets obedients i agraïts a l’amo.
Els hàbits s’aprenen per repetició i es mantenen —parcialment— per les recompenses que proporcionen. Deu ser per això que quan gent com la que hi havia a la cua del Charter se subordina sistemàticament a qualsevol interlocutor castellà com si fora el seu amo, els agrada molt dir-se que ho fan perquè són molt “respectuosos”, “educats” o “flexibles”. Aquesta és la recompensa que n’obtenen. Però l’obediència abjecta no té res a veure amb paraules tan ben sonants. Té a veure amb la por. I ja entenc que és molt més agradable pensar que som respectuosos, que no senzillament covards; molt més covards que una menor d’edat que fa real el seu dret a parlar el seu idioma, al seu poble. Un símptoma ben evident de la covardia és prendre partit per qui està en la posició més forta: la de la llengua imposada.
Què és concretament el que cal “respectar”? El dret d’algú a guanyar-se la vida a Massalfassar —un poble ben valencianoparlant, d’uns 2000 habitants— mentre s’entesta a ignorar fins i tot els números de l’u al deu? El dret d’eixa senyora a ignorar el valencià i a menysprear-lo ha de passar pel damunt del dret de la gent del poble a parlar-lo? Hem de creure’ns que el seu dret a dir en veu alta que a ella el valencià ni li agrada ni li importa, mereix més respecte que el dret de la meua filla a parlar en valencià? I d’això en voleu dir “respecte”?
El respecte comença per nosaltres mateixos. Si no som capaços de deixar de subordinar-nos caninament a gent que no està, de cap manera, per damunt de nosaltres, qui ens respectarà?
Jo mateix he passat sovint per aquella mateixa caixa. Mai no m’han demanat de repetir res en castellà. I no ho han fet perquè m’entenen. Perquè qualsevol castellanoparlant amb una intel·ligència superior a la del mandril està sobradament capacitat per a entendre, no sols els números, sinó tota una conversa en català, i perquè no es tracta de cap dificultat de comprensió. Es tracta d’una voluntat d’imposició que és inacceptable. Inacceptable per a qualsevol que, com la meua filla, tinga una mínima dignitat personal i nacional. Malauradament, la imposició és perfectament acceptable per a la colla de subordinats vocacionals que esperaven el seu torn per a sotmetre’s mansament a l’autoritarisme d’una caixera de supermercat.
Per a comportar-se amb dignitat cal estar disposat a afrontar conflictes i això, ni tan sols quan ho fem civilitzadament, no és fàcil; fa mandra i —sobretot— fa por. Però el cost personal i col·lectiu que comporta acatxar sempre les orelles és molt alt. Si superem les incomoditats i assumim que els nostres drets són —com a mínim— igual de vàlids com els drets dels altres, la recompensa ens arribarà prompte. Comportar-se amb dignitat, amb respecte per allò que som, allibera una força que és imprescindible per a la vitalitat de les persones i dels pobles.
