El passat 7 de febrer hi havia convocades a Barcelona dues manifestacions separades: la de l’ANC i del Consell per la República en pro de la independència, d’una banda; i la de la tarda, la contra-programació de la primera, per part d’ERC, Òmnium i tota la colla de còmplices de l’ordre autonòmic, aparentment només contra el dèficit d’infraestructures ferroviàries.
De fet, cap de les dues té el propòsit real de canviar les condicions de dominació política i espoliació econòmica del poder estatal sobre la nació catalana, situada forçosament en vies d’extinció. No hi ha estratègia ni voluntat de sostenir el conflicte que caldria amb el règim d’ocupació: el Consell per la República va ser desactivat com a govern a l’exili pel president Puigdemont i l’ANC és un idiota útil contra “l’extrema dreta” i en pro del palestinisme transversal com a ideal de substitució de l’independentisme. ERC i Òmnium són col·laboracionistes i la CUP els gregaris de l’islamo-wokisme que es creu revolucionari.
La manifestació del matí va quedar molt lluny de l’assistència assolida fa anys per les convocatòries de l’ANC i també pel seu baix contingut polític, pràcticament irrellevant. Demanar a Illa que convoqui eleccions plebiscitàries (sobre què?) és propi d’idiotes com Lluís Llach. Pitjor encara, la contra-manifestació de la tarda, “(in)dignitat a les vies” diuen, és farcida de continguts abstractes i estèrils descontextualitzant la crisi de Rodalies del conflicte Catalunya-Espanya. I ha estat la menys seguida malgrat el desplegament mediàtic al seu favor per anul·lar la del matí.
La valoració de les manifestacions de dissabte que va fer E-Notícies és la més ajustada a la realitat de totes les que he pogut llegir: «Les entitats processistes fracassen en el seu intent de capitalitzar la indignació pel caos feroviari».
La manifestació independentista pel caos de Rodalies, organitzada per l’ANC i el Consell de la República, va aplegar 8.000 persones segons la Guàrdia Urbana i 30.000 segons els organitzadors. En el millor dels casos, si prenem la xifra dels organitzadors, representa un percentatge ridícul comparat amb les grans manifestacions durant l’auge del Procés. Aleshores, entitats com l’ANC i Òmnium Cultural van arribar a convocar prop de dos milions de persones.
Amb tot, la manifestació del matí va aconseguir reunir més persones que la de la tarda, cosa que per a l’ANC i el CdR ja és un èxit, quan en realitat no és res més que la plasmació de la divisió permanent en què viu instal·lada la societat catalana tot i defensar causes comunes.
A què obeeix aleshores la baixa participació quan en realitat es pot palpar en l’ambient quotidià la indignació dels catalans pel desastre dels trens? A una crisi de mobilització com a resultat del cansament dels anys del Procés cal afegir-hi un descrèdit envers la classe política, especialment els partits processistes. Una cosa a la qual no ha ajudat la guerra entre entitats dels últims dies.
El processisme exhibeix la seva debilitat
Una altra de les raons del fracàs de la mobilització va ser que el caos a Rodalies és un problema que afecta mig milió d’usuaris diaris repartits per tot el territori. Però en lloc de convocar manifestacions descentralitzades se’n van convocar dues, i totes dues a Barcelona. Moltes persones van desistir de fer l’esforç de desplaçar-se a Barcelona per anar a manifestacions que semblaven representar més uns interessos polítics que no pas els problemes reals dels usuaris.
La convocatòria de l’ANC i el Consell de la República tenia l’hàndicap de reduir-ho tot a l’independentisme, amb la qual cosa ja expulsava de facto aquelles «víctimes» del caos a Rodalies que no comparteixen aquesta idea. Però la manifestació de la tarda, recolzada per partits com PSC, ERC, Junts i Comuns, també va vetar partits com PP, Vox i AC. És a dir, malgrat la seva idea de despolititzar la manifestació van acabar caient en la mateixa trampa i desmobilitzant també certs sectors.
Després es percep també un cansament generalitzat envers la classe política, especialment amb els partits que són o han estat al govern. Com ERC i Junts i les seves entitats afins, que intenten capitalitzar el descontentament quan són corresponsables de tot el que està passant. I llencen la culpa al Gobierno espanyol mentre el sostenen, i tenen els seus en consells d’administració.
El processisme torna a exhibir la seva debilitat, demostrant que és incapaç de mobilitzar l’independentisme ni tan sols amb la indignació de Rodalies. Sectors cada cop més majoritaris donen l’esquena a Junqueras i Puigdemont, a l’ANC, el Consell de la República i Òmnium. Mentre miren cap a nous espais com Aliança Catalana, amb la vaga esperança d’una regeneració política.
Article publicat originalment al blog de l’autor entre el 6 i el 9 de febrer de 2026.
