A les portes d’unes noves eleccions a Aragó, torna a emergir amb força un vell fantasma: l’anticatalanisme estructural que travessa bona part del discurs polític aragonès. Amb matisos i intensitats diferents, pràcticament tots els partits amb representació institucional hi han recorregut en algun moment, convertint els atacs a Catalunya i la llengua catalana en un recurs fàcil per mobilitzar l’electorat, desviar l’atenció dels problemes reals i construir identitats polítiques basades en la confrontació. Sense anar més lluny, l’afer de Sixena, i en el passat la invenció del «chapurriao» i el «lapao» per a no anomenar «català» la llengua pròpia de la Franja de Ponent.
Aquest anticatalanisme transversal no és anecdòtic. Forma part d’una estratègia persistent que ha tingut conseqüències directes en les polítiques culturals, lingüístiques i educatives del govern aragonès, especialment en relació amb la Franja de Ponent, un territori històricament de llengua catalana. La negació sistemàtica del català com a llengua pròpia d’aquestes comarques, substituït per denominacions artificioses i científicament insostenibles, no és només un atac a la llengua, sinó també a la dignitat cultural dels seus parlants.
Cal recordar que Aragó fou, durant l’edat mitjana, una nació històrica amb una identitat pròpia que no era castellana. El Regne d’Aragó integrava territoris de parla aragonesa i catalana, i la llengua catalana hi tenia una presència sòlida i continuada a tota la part oriental. Aquesta realitat no és una invenció moderna, sinó un fet àmpliament documentat per la historiografia. El castellà no hi va començar a estendre’s de manera significativa fins a l’època moderna, en paral·lel al procés de construcció de l’Estat espanyol centralista.
Malgrat això, avui assistim a una operació de reescriptura simbòlica del passat que busca esborrar la catalanitat de bona part d’Aragó. En lloc d’assumir la pròpia història amb orgull i maduresa, la classe política aragonesa ha optat per abraçar un relat castellanitzador que redueix l’antiga nació aragonesa a una caricatura folklòrica, desproveïda de la seva riquesa original.
El nacionalisme espanyol ha jugat un paper determinant en aquest procés. En nom d’una unitat uniformitzadora, ha diluït les identitats històriques d’Aragó, transformant l’antiga nació en una regió administrativa pobra i subordinada. La seva història, les seves llengües i la seva personalitat col·lectiva han estat progressivament subordinades a un relat estatal castellà i la centralitat madridenca en detriment de les dues llengües autòctones, el català i l’aragonès.
El resultat és paradoxal: mentre es nega el català com a llengua pròpia d’una part d’Aragó, també s’afebleix la identitat aragonesa mateixa. En lloc de reivindicar la seva tradició indígena, es promou un discurs empobrit, basat en el genocidi cultural i en la negació de la Història.
Aquestes eleccions aprofundiran en la descatalanització d’Aragó i especialment en els reductes que encara resisteixen a la Franja de Ponent. Només un partit aragonès d’obediència catalana podria plantar cara a la castellanització galopant de les comarques catalanoparlants d’aquesta antiga nació. O això o que un govern català verament nacionalista defensés els drets dels catalans de l’Aragó, de la mateixa manera que la Hongria d’Orbán defensa els drets dels hongaresos de Romania.
