Hi ha paraules que, aparentment neutres, amaguen una manera de mirar el món, d’ordenar-lo i, sobretot, de dominar-lo. Territori n’és una. Durant anys —massa— l’hem repetida fins a l’emfarfagament: planificació del territori, gestió del territori, ordenació del territori, equilibri territorial. Ho hem dit amb solemnitat i amb presentacions en PowerPoint. De gestor «progre» i processista de l’administració colonial castellana. Però potser ja és hora d’aturar-nos i preguntar-nos què diem exactament quan diem territori. I, sobretot, què deixem de dir quan abandonem la terra.
No hem de defensar el territori. Hem de defensar la terra.
Territori és una paraula de disseny. És geomètrica, abstracta, administrativa. Freda, buida, tecnocràtica i sense arrelament a les pregoneses de la nostra Història. És la paraula que fa servir qui mira el país des de dalt, des d’un despatx gris. El territori es quadricula, es sectoritza, s’optimitza. El territori es pot requalificar, compensar, explotar o “dinamitzar”. El territori no té memòria ni Història.
La terra, en canvi, pesa. Té gruix, té olor, té arrels, té Història. La terra és allò que trepitgem, que conreem, que heretem i que lleguem als nostres descendents. La terra és pagesia, és riu, és bosc; és pedra seca, és marge, és camí vell. La terra no s’administra: s’estima, se sofreix, es cuida.
A Catalunya, el pas de la terra al territori no és casual. És el reflex d’un canvi profund: de país amb arrels a país desarrelat i, com a molt, gestionat; de comunitat amb identitat a espai funcional. Quan parlem de territori, sovint parlem com si el país fos un problema tècnic pendent de resolució, no una realitat viva que reclama respecte.
Defensar la terra és defensar la nostra mare, la nostra família, la nostra Pàtria. Defensar-nos a nosaltres mateixos, al capdavall. És reconèixer que Catalunya no és un espai desarrelat, sinó una herència col·lectiva que ens precedeix. És entendre que hi ha valors que són els que ens fan ser qui som.
Les dues paraules, territori i terra, representen dues visions contraposades de Catalunya. Una és la d’un país convertit en objecte de gestió. L’altra és la d’una Nació amb esperit, amb ànima, memòria i límits. La primera representa buidor; la segona, representa identitat.
Les paraules expressen, el que diu l’ús de la llengua en el dia a dia expressa tota una cosmovisió. Així, la paraula territori expressa la cosmovisió dels desarrelats, dels modernets, dels defensors de les identitats líquides. La paraula terra expressa continuïtat de la llengua, de la tradició, del llegat dels avantpassats, tal com resa el nostre himne: «Bon cop de falç, defensors de la terra!». No en va, «Els segadors» no diu pas «Bon cop de falç, defensors del territori».
Contra el desarrelament, l’ànima. Contra el territori, la terra.
