Caldria tenir en compte certes preferències pel que fa a l’origen dels possibles immigrants que, pel que sigui, hagin d’acabar inevitablement instal·lant-se de forma permanent en el nostre país. Resulta evident que els catalans tenim més afinitats amb determinats pobles que amb uns altres, tant per motius històrics com antropològics. Això és un fet, per damunt de possibles discrepàncies ideològiques i manipulacions. Per tant amb segons quin tipus d’immigració tindrem menys problemes d’integració i d’adaptació que no amb una altra.
Així, en primer lloc, les majors facilitats haurien de ser per aquells membres de pobles íntimament relacionats amb nosaltres: occitans, aragonesos, sards, itàlics. Sempre que, però, tinguin bona predisposició per integrar-se i estiguin desprovistos de prejudicis anticatalans previs. A banda d’aquests, en segon lloc, hi hauria d’haver els europeus de l’est, preferentment els de tradició catòlica, simplement per afinitat cultural: eslovens, eslovacs, croats, txecs, polonesos… En canvi, caldria dificultar la instal·lació a Catalunya a llatinoamericans i de països islàmics; els uns pel seu recolzament implícit a la imposició de la llengua espanyola i el seu rebuig radical a la nostra llengua nacional, i els altres per la seva adhesió a una religió amb pretensions totalitàries i expansionistes, absolutament aliena i ancorada en el passat. I no cal escandalitzar-se d’això: és el que han fet tots els països del món que han rebut immigració en època contemporània fins fa quatre dies, començant pels Estats Units i continuant per Argentina i Brasil.
Seleccionar és bàsic, tot i que l’ideal seria dependre el menys possible de la immigració, prioritzant l’automatització i un model econòmic no depenent de mà d’obra massiva sense qualificar, però en aquells casos que sigui estrictament i inevitablement necessari hi hauria d’haver uns criteris i preferències, com els esmentats.
