En el debat sobre l’independentisme català resulta especialment incòmode —i per això mateix necessari— un llibre com Catalunya, qüestió d’estat (1968-2024). Aproximació a l’evolució de l’independentisme català contemporani (Pagès Editors, 2025) de Jaume Renyer. No tant perquè ofereixi una nova història de l’independentisme, sinó perquè s’atreveix a qüestionar de manera frontal els mites, les coartades i les renúncies que han marcat el moviment, especialment a partir del punt d’inflexió que va suposar l’any 2017.
Renyer fa un recorregut per l’evolució de l’independentisme català que, sense ser especialment rupturista en els seus primers capítols, esdevé progressivament més incisiva a mesura que s’acosta al present. El lector avesat a la història de l’independentisme hi reconeixerà elements ja coneguts: la transició del catalanisme autonomista cap a l’independentisme, l’auge social posterior a la sentència de l’Estatut, la mobilització massiva i transversal dels anys 2012-2017. Però és precisament quan el relat arriba a l’octubre de 2017 que el llibre abandona qualsevol temptació hagiogràfica i entra en un terreny molt menys freqüent en el format llibre: la crítica sense embuts al processisme i als seus dirigents.
Les darreres quaranta pàgines de Catalunya, qüestió d’estat constitueixen, probablement, el fragment més trencador de l’obra. Renyer hi formula una acusació severa contra el capteniment dels polítics catalans durant els dies decisius del referèndum i la proclamació fallida de la independència. No es tracta només d’assenyalar errors tàctics o manca de previsió, sinó d’una impugnació molt més profunda: la denúncia d’un lideratge que, segons l’autor, no estava disposat a assumir les conseqüències del mandat popular que havia invocat reiteradament.
En aquest sentit, Renyer posa el focus en la contradicció central del processisme: la construcció d’un relat èpic de ruptura amb l’Estat mentre, en paral·lel, es mantenien intactes les lògiques de gestió autonòmica i la por a traspassar determinades línies vermelles. L’octubre de 2017, lluny de ser un accident o una derrota inevitable, apareix al llibre com el resultat d’una estratègia orientada a administrar el present més que no pas a culminar un projecte de ruptura real.
Allò que fa especialment incòmode aquesta anàlisi és que Renyer no carrega les culpes exclusivament en l’Estat espanyol —com és habitual en bona part de la literatura política catalana—, sinó que situa la responsabilitat principal en les elits polítiques del mateix independentisme. Aquesta inversió del focus explica, en part, per què una crítica d’aquesta contundència ha estat poc habitual en llibres publicats dins l’òrbita sobiranista, on sovint s’ha preferit el silenci o la dilució de responsabilitats.
Però les crítiques duríssimes que apareixen al llibre no s’aturen aquí. En aquestes mateixes pàgines finals, Renyer amplia la seva crítica cap a un altre fenomen que considera estretament vinculat al declivi del projecte independentista: la irrupció del wokisme i la seva instrumentalització política a Catalunya. Segons l’autor, el processisme ha trobat en les anomenades identity politics una via còmoda per desplaçar el centre del debat, substituint la qüestió nacional i la sobirania política per un conjunt de batalles culturals simbòliques que han actuat com a cortina de fum a la vegada que han contribuït a desballestar l’independentisme i fins i tot la identitat nacional catalana.
En aquest marc, el wokisme apareix al llibre com una ideologia funcional al manteniment de l’statu quo: fragmenta el subjecte polític, dilueix la noció de poble com a actor.
col·lectiu i desplaça el conflicte principal cap a àmbits que no interpel·len directament l’Estat espanyol. Així, aquesta deriva ha contribuït a desactivar l’independentisme com a projecte de poder, convertint-lo en una constel·lació de causes parcials, sovint properes a la paròdia.
En un moment en què l’independentisme sembla que no té projecte de futur, la lectura de Renyer incomoda perquè obliga a assumir que la derrota no pot explicar-se només en termes de repressió externa, sinó també de renúncia política dels que representava que eren independentistes.
Renyer posa un especial èmfasi en responsabilitzar ERC —partit del qual ell mateix havia format part— de la desconstrucció del procés. Segons Renyer, ERC ha posat pals a les rodes a la unitat de l’independentisme i ha estat el principal responsable de l’impuls del wokisme, el qual ha comportat “la desconstrucció política del procés independentista” i “la desconstrucció mateixa de la catalanitat com a identitat nacional”.
Així mateix, Renyer contraposa l’ascens del wokisme desatalanitzador amb el fet que “el patriotisme integral d’Estat Català i del FNC ha quedat postergat”. Renyer assenyala també com a responsable de l’estat de desnacionalització en què es troba Catalunya l’actitud d’una esquerra independentista cada cop menys patriota. “Al cap dels anys, al si de l’independentisme català s’ha produït una ruptura generacional i ideològica entre el socialisme revolucionari del PSAN i derivats […] i el jovent actual abduït per l’emergent progressisme d’actituds totalitàries”, explica Renyer, el qual afegeix que aquest wokisme emergent a Catalunya ha “afavorit l’avanç al seu si d’ideologies totalitàries, des de l’islamisme a l’antisemitisme, passant per totes les variants de l’anticapitalisme”.
Renyer també critica durament el paper d’Òmnium Cultural aquests darrers anys. “La sorprenent —per desconcertada— campanya d’Òmnium l’any 2016 en pro de les <> abonant la confusió de tota mena de projectes sectorials —legítims, però sectorials— quan érem, com a poble, davant el repte d’un conflicte frontal amb l’ordre estatal, fou un factor que contribuí a la manca de capacitat per prioritzar la independència com a objectiu ineludible per fer viable qualsevol aspiració posterior”, argumenta Renyer.
L’autor de l’obra també apunta al fet que l’enfocament no identitari o no nacionalista de l’independentisme ha contribuït a fer-lo fracassar:
“Dissortadament, resulta perceptible entre l’independentisme la baixa autoestima com a poble i l’obsessió per definir la causa nacional catalana com a no identitària. Hom promou des dels mateixos cercles dirigents (ERC, CUP, Òmnium) una mena d’independència sense patriotisme i sense identitat que fa patent la confusió i la superficialitat de les seves conviccions”, assegura Renyer.
Potser el valor més gran del llibre no és tant la seva proposta —que Renyer deixa només esbossada— com la seva funció de revulsiu. Renyer posa constantment el dit a la nafra d’un processisme que ha adoptat el wokisme per desactivar l’independentisme i fins i tot directament la identitat i la Nació catalanes. Cal assenyalar els factors interns que han fet que Catalunya no només no hagi encara assolit la independència sinó que s’hagi immergit en una espiral autodestructiva. A partir d’ara caldrà trobar el remei per aquesta malaltia que ens afecta.
