El poder és exercir la violència amb un objectiu; de vegades per preservar el que està instituït, de vegades per subvertir el que està instituït. No sempre la violència significa dany físic o material; moltes vegades, i en els temps que corren, signifiquen dany moral.
Quan la violència no va enlloc i no vol res més enllà de la pròpia violència o de la pròpia acció irada, aleshores no és poder, aleshores és un acte infantil condemnat a sucumbir.
Catalunya abomina de la violència perquè li fa por el poder, i li fa por el poder perquè abomina de la violència. Catalunya, com els esclaus sota l’Imperi Romà, és només un testimoni inert dels quefers del món i no una protagonista d’allò que hi passa; per això el poder instituït fa el que vol com si ella no existís.
Catalunya, o la majoria dels seus dirigents o intel·lectuals, no entén el món i per això s’amaga rere l’excusa de la pau; ella mateixa se n’ha exclòs, i no per una decisió lliure i conscient, sinó víctima de la por. I la por sempre és infundada.
No és cert que hom eixampla la base cedint davant de l’enemic: hom eixampla la base no renunciant a les conviccions.
No és cert que Catalunya no pot ser lliure perquè la majoria dels ciutadans no ho volen; sinó que la majoria de ciutadans ho voldran quan decideixi ser lliure. I s’és lliure quan hom decideix de tenir poder i exercir-lo, violentant, en el nostre cas, tot allò que està establert.
Catalunya no és lliure, no perquè no tingui prou força per ser-ne, Catalunya està sotmesa perquè és presa d’una forma equivocada de pensar.
Fins que no en desfem l’entrellat no hi ha res a fer.
