Durant dècades, l’independentisme institucional (Junts, abans CiU, ERC i CUP) ha evitat comprometre’s amb allò més elemental: construir, dia a dia, la Nació catalana. Només durant els anys 80 i 90, en el mandat de Jordi Pujol, es van construir unes certes estructures de (re)construcció nacional que amb els anys han donat els seus fruits i que van evitar que després de la mort de Franco la Nació catalana acabés dissolta en el magma castellà. Avui, Junts, ERC i la CUP administren municipis, diputacions i fins i tot la Generalitat durant molts anys, però no exerceixen cap mena de poder per reforçar l’arquitectura nacional que hauria de sostenir qualsevol projecte d’alliberament. Proclamen una independència que van deixar arraconada el 2017 mentre abandonen les eines de nation building.
La manca de voluntat es fa palesa en qüestions essencials. Les seleccions esportives catalanes continuen sent una reivindicació simbòlica, no una política activa, ni tan sols una reivindicació, ara que a Catalunya governen els socialistes castellanistes. És revelador que, disposant de recursos i influència a Madrid, cap d’aquests partits no hagi impulsat amb força l’oficialitat internacional, ni hagi articulat una estratègia sistemàtica per convertir-les en ambaixadores de Catalunya al món amb tot allò de creació de sentiment nacional tenen.
Pel que fa als mitjans de comunicació, el diagnòstic és igualment preocupant. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (que ves a saber com es diu ara), lluny de ser una plataforma de contingut catalanocèntric ha anat cedint espais lingüístics i culturals amb una facilitat sorprenent. No hi ha una voluntat clara de crear un ecosistema audiovisual potent que projecti Catalunya, la seva llengua, el seu sentiment d’identitat nacional i la seva cultura. El cinema en català, que hauria de ser un pilar identitari i industrial, pateix mancances estructurals i manca d’ambició política. Tot això durant els anys que l’antiga Convergència, Junts i ERC han governat.
La Història de Catalunya tampoc rep l’impuls que mereix. La memòria de les glòries militars medievals, la resistència del 1714 o la Guerra dels Segadors són episodis fundacionals que haurien de ser coneguts, celebrats i divulgats amb intensitat, tant a l’escola com en l’esfera pública. L’absència d’un relat nacional sòlid genera una societat sense referents potents, feble davant la potència identitària de l’assimilacionisme imperialista castellà.
I, per descomptat, la política lingüística actual és clarament insuficient. No val l’excusa que governa els PSC: durant anys i panys han governat la Generalitat partits autoanomenats catalanistes i independentistes i no han fet res en aquest camp. Més enllà de discursos, els governs recentment liderats per aquests partits han prioritzat la gestió davant la defensa, la promoció i la imposició de la llengua catalana. En un context de retrocés del català a l’espai públic, caldrien polítiques valentes, decidides i dures, per garantir que el català sigui la llengua d’ús clarament majoritari del país.
Aquest context catastròfic s’ha donat en unes dècades en què Catalunya ha patit l’arribada d’unes onades migratòries gegantines que han deixat en clara minorització els catalans i la llengua i la cultura catalanes. I què han fet els tres partits falsament independentistes? Aplaudir amb les orelles aquesta arribada massiva d’estrangers que ens deixa en minoria a casa nostra i que més o menys a la llarga ha de servir a Espanya per a fer impossible la independència de Catalunya.
El problema de fons és que Junts, ERC i la CUP han renunciat a fer nation building perquè això exigeix una voluntat constant, una visió de país i una determinació i un patriotisme català que no tenen. Perquè en el fons no creuen en Catalunya i en la seva transcendència. La construcció nacional és una feina estructural, persistent, abnegada i profundament patriòtica.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si ens fa falta un actor polític diferent, un partit que no tingui por d’impulsar aquestes polítiques i que obligui la resta de forces a posicionar-se. Potser una formació com Aliança Catalana, que centra el seu discurs en la reconstrucció nacional sense complexos, podria fer aquest paper de motor i alhora de pressió. I això perquè podria situar al centre del debat allò que massa sovint queda relegat: la necessitat de bastir la nació mentre es proclama que es vol un Estat.
La reconstrucció de la Nació catalana només serà possible si hi ha una voluntat política explícita, sostinguda i valenta. Si els actuals partits no volen o no gosen fer aquest camí, potser és hora que altres forces agafin el relleu i arrosseguin el conjunt del país cap a una nova etapa de determinació i de projecte nacional.
