Avui la fem servir els nacionalistes catalans
Els darrers anys la bandera de la creu de Sant Jordi s’ha començat a escampar per les xarxes socials, com a ensenya emprada pels nacionalistes catalans. Paral·lelament, aquesta bandera ha estat l’objecte d’un rebuig cec i irracional per part de tuitaires catalans d’una esquerra catalana anacional, multicultural, anticlerical i fins a cert punt al·lèrgica a moltes manifestacions de la tradició catalana, tot i que suposadament independentista.
Podem dir que la bandera de la creu de Sant Jordi s’està convertint en un símbol que representa oficiosament els nacionalistes catalans, la qual la reivindiquem després que durant una bona colla de dècades del segle XX hagi estat arraconada.
La bandera de la creu de Sant Jordi a Catalunya en època medieval i moderna
La creu de Sant Jordi, tan en la seva representació en forma d’escut com en la seva forma de bandera, va ser l’ensenya oficial de la Diputació del General (o Generalitat) de Catalunya de l’època medieval fins ben entrat el segle XVII. Això vol dir que era la bandera oficial de la nació política del Principat de Catalunya. Era la bandera de l’Estat Català medieval i modern.
A més, la creu de Sant Jordi es va fer servir de forma molt sovintejada arreu de la nació cultural catalana; se n’ha documentat l’ús al Regne de València i al Regne de Mallorques, de manera que era una bandera amplament emprada pels catalans de València i de Mallorca, a despit que als respectius reialmes no arribés a tenir la categoria d’oficial.
Després de la derrota de la Guerra dels Segadors i, encara més, després de la debacle de 1714, l’ús de la bandera de Sant Jordi va anar decaient fins a restar gairebé en l’oblit. Els castellans ja es van ocupar prou bé prou de postergar-la. No debades era un símbol de l’Estat Català independent. La bandera de la creu de Sant Jordi de la Diputació del General, al costat de la de Santa Eulàlia, fou una de les que van ser requisades per l’exèrcit castellà que ocupà Barcelona i Catalunya el 1714. Se la van endur a Madrid i no se’n va saber mai més res. Els castellans volien destruir la nostra Nació i per això en destruïen els seus símbols, els quals donaven cohesió a la comunitat nacional cultural i política dels catalans.
La Renaixença
Durant les primeres dècades de la Renaixença cultural i política catalana, el darrer terç del segle XIX i el primer terç del XX, la bandera de la creu de Sant Jordi va viure un procés de recuperació, el qual es va veure estroncat, d’una banda, per la Guerra de 1936-1939 i el franquisme i per l’anticlericalisme d’una part del catalanisme, de l’altra.
Aquells anys l’escut i la bandera de la creu de Sant Jordi eren emprats amb profusió en aplecs catalanistes (al costat de la bandera de les quatre barres) i van ser un importantíssim motiu iconogràfic del nacionalisme artístic català. Hom pot observar creus de Sant Jordi en nombroses representacions artístiques modernistes i noucentistes a Catalunya. Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch són dos dels principals artistes catalans de l’època que la van immortalitzar en moltes de les seves obres, concebudes en plena florida del nacionalisme de l’art català.
Dècada de 1930. Fets de Ripoll de 1933
Els anys de la dècada de 1930 encara es feia ús de la bandera de la creu de Sant Jordi i entitats patriòtiques com Palestra la feien servir amb normalitat. Tanmateix, el viratge cap a l’esquerra de bona part del catalanisme i l’augment de l’anticlericalisme no només en va fer disminuir el seu ús sinó que, fins i tot, algú la va identificar maliciosament amb el feixisme, que en aquells moments era un moviment que es trobava en ascens arreu del món. També s’identificà en clau negativa la creu de Sant Jordi amb l’Església Catòlica, en un moment, com hem dit abans, d’ascens generalitzat de l’anticlericalisme a casa nostra. Recordem que en temps de la República es van prohibir durant un temps les processons religioses.
Un cas paradigmàtic d’això que expliquem són els fets esdevinguts a Ripoll el 16 d’abril de 1933 en el context de l’aplec de Ripoll commemoratiu del Centenari de la Renaixença. Aquell dia una colla d’esvalotadors van atacar un grup de patriotes catalans i occitans que duien banderes de la creu de sant Jordi i banderes de la creu de Tolosa (l’ensenya nacional occitana). L’Aplec era organitzat per Palestra, Estat Català, Nosaltres Sols! i altres organitzacions separatistes i catalanistes, que aquells anys foren maliciosament acusades de feixistes.
La cristianofòbia que destil·laven aquests fets ve reforçada per l’aparició d’un article al diari L’Opinió uns dies després que s’esdevinguessin. L’article, signat per Cèsar August Jordana, justificava veladament l’atac mitjançant arguments descaradament anticlericals, afirmant que els organitzadors no haurien d’haver barrejat “obsessivament” el sentiment de catalanitat de l’Aplec “amb els tèrbols corrents de la superstició romana”, en clara al·lusió a l’Església Catòlica. Aquest episodi, protagonitzat per uns suposats antifeixistes que en realitat no eren una altra cosa que cristianòfobs, el va recollir l’historiador Lluís Duran al seu llibre Intel·ligència i caràcter. Palestra i l’educació dels joves (1928-1939) (Afers, 2007).
Abandonament de l’ús de la creu de Sant Jordi pel catalanisme
La Guerra de 1936-1939 i el franquisme van tenir com a conseqüència que l’ús de la bandera de Sant Jordi -juntament amb altres símbols nacionals catalans- caigués en picat. Durant la represa del catalanisme els anys cinquanta i seixanta hom obvià la bandera de Sant Jordi, tot recuperant a poc a poc l’ús de la bandera de les quatre barres i, més endavant, a partir de la dècada de 1980, l’ús de l’estelada.
Durant les dècades de 1980 i 1990 alguns col·lectius minoritaris van començar a fer servir un altre cop la bandera de la creu de Sant Jordi. Mentrestant, la Generalitat autonòmica de Catalunya no n’oficialitzà l’ús en cap àmbit, més enllà de convertir-ne l’escut en el símbol d’uns premis concedits a persones i entitats destacades en diversos àmbits.
Per què reivindico la bandera de la creu de Sant Jordi?
Després de tot allò que he exposat ara vull explicar perquè cal reivindicar l’escut i la bandera de la creu de Sant Jordi com a símbol i ensenya nacionals catalanes.
En primer lloc vull aclarir que, segons el meu criteri, la bandera que hauria de tenir preeminència en una Catalunya independent, pel que fa les qüestions oficials, és la de les quatre barres. Tanmateix, crec que caldria donar una certa oficialitat a la bandera de Sant Jordi com a bandera nacional. És de justícia que aquest símbol que representà l’estat català independent d’època medieval i moderna tingui un cert grau d’oficialitat en un restituït estat català independent.
I què representa, per mi i crec que per a molts nacionalistes, la bandera de la creu de Sant Jordi?
Per mi la bandera de la creu de Sant Jordi representa, en primer lloc, la continuïtat de l’estat català medieval i modern que els castellans ens van arrabassar. Per mi penjar la creu de Sant Jordi al balcó de casa representa fer honor al nostre antic estat independent i la voluntat de restituir-lo. Per mi també significa honorar el nostre passat, la nostra història, la nostra llengua, les nostres tradicions, el llegat ancestral que ens van transmetre els nostres avantpassats. Finalment també significa recordar i tenir la voluntat de projectar en el futur la nostra herència de poble armat, amb tradició militar d’autodefensa (i expansiva en temps medievals), davant dels cants de sirena pacifistes woke.
També representa el record a tots aquells catalans del passat que van morir i que van ser assassinats per defensar la seva terra, la seva gent, la seva forma de vida, el seu estat independent secular, la seva nació, davant dels invasors, així com la voluntat expansiva dels catalans medievals, que van portar la nostra Nació de les faldes del Pirineu fins als palmerars d’Elx i Múrcia, al reialme de Mallorques, a Sardenya, Sicília i fins a l’Acròpoli d’Atenes.
I finalment també significa recordar els patriotes que, en temps de decadència, van engegar la Renaixença cultural i política de la nostra Pàtria.
És per això que faig una crida a tots els patriotes i nacionalistes a fer-se seu aquest símbol i a donar-lo a conèixer. Pengeu la creu de Sant Jordi al balcó de casa i que tothom vegi que allí hi viu un nacionalista català. Que tothom sàpiga que el nacionalisme és viu, és agosarat, és combatiu. Que el nostre sant patró Sant Jordi ens guiï en la nostra lluita!
