No podem ignorar que cada cop més som un poble minoritzat demogràficament a casa nostra, substituït progressivanent en el seu sòl originari per masses tercermundistes -i també per expats-. En un tres i no res hem passat de ser un possible nou Estat a un pou ple d’aigua pútrida sense cap futur i desnacionalitzat. I és que ja es veia a venir, els tres partits processistes (Junts, ERC i CUP) duien la llavor de l’autodissolució nacional i a un atzucac inevitable -preludi de l’extinció-, tal com s’ha vist, cosa que en ple pujolisme no era tan evident, per contrast amb la dictadura passada, però que era un mal negoci, com malauradanent s’ha demostrat, un engany fet amb traïdoria a un beneit i ingenu poble català.
Cada cop és més freqüent baixar al carrer per fer qualsevol tasca o encàrrec quotidià i no sentir ni un mot en la nostra llengua, el que més se sent és l’omnipresent castellà en totes les seves variants, però també altres llengües… Això almenys és el que passa a Barcelona, i no pas, precisament a Nou Barris -que també- sinó fins i tot a indrets que fins fa quatre dies eren ben catalans com Gràcia. Lògicament, a zones on l’unionisme encara ha tret més bons resultats que a Barcelona ciutat, com Tarragona o al Baix Llobregat –dins la franja litoral desnacionalitzada-, la situació malauradament és força semblant. No fa gaire, precisament, la urbanista Maria Sisternas apuntava que “Catalunya té la mateixa mida que la costa est dels Estats Units. De Cadaqués a Alcanar és el mateix que de Boston fins a Washington. Allà hi ha 36 milions d’habitants. Nosaltres som 8 milions”, i pel que sembla, si res no canvia radicalment i a fons, els que tallen el bacallà consideren que, en comparació amb la costa est dels USA, encara tenen força marge per a encabir a Catalunya més gent. Ens volen fer arribar als 10 milions o més, i evidentment cap dels nous pobladors serà català, amb la qual cosa es pot veure la magnitud de la tragèdia a què ens volen abocar i sense consultar-nos-ho.
Davant això, i per no caure en el que es podria dir una integració inversa, és a dir, en una castellanització progressiva dels catalans, com a efecte del dia a dia immergits en un ambient no català, l’única solució per als catalans que residim en aquesta franja és fer una vida paral·lela -per damunt la quotidianitat més peremptòria i inevitable-, amb les nostres amistats i amb el reforç de la relació amb persones de comarques –fins i tot virtualment a través de les xarxes socials-. Tinguem-ho present, doncs, mentre rumiem, esgarrapant temps i espais, quina pot ser la tàctica i l’estratègia política més adient per a fer front als nous i transcendentals reptes a què ens enfrontem, tot sabent que sense canvis estructurals no ens en sortirem.
