Si hom vol entendre com s’ha conformat l’actual estat espanyol i la seva dèria per oprimir i controlar a les diverses nacions no castellanes que té sotmeses, primer de tot cal entendre que aquest és fruit d’un immens i traumàtic fracàs històric. Des de l’arribada al poder de les elits liberals (que el nom no ens enganyi: simplement s’encimbellà una nova casta que pretenia substituir una d’anterior i explotar en benefici propi l’estat) Espanya es concebia com un país transoceànic. Com molt bé ho descriu la Constitució del 1812 en el seu article 1: “La Nación Española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”. Malauradament per a ells, la joguina els esclatà a les mans amb les independències hispanoamericanes. Tot i així, mercès al fet d’haver mantingut algunes escorrialles d’aquell imperi al Carib i al Pacífic, Espanya encara se sentia una gran potència i maldà per mantenir-les. No obstant això, a fi del segle XIX, quan quasi totes les nacions europees creaven imperis colonials, l’espanyol acabà d’afonar-se.
El procés fou relativament ràpid atès que, en primer lloc, Espanya s’hagué d’enfrontar amb els moviments independentistes de les seves darreres colònies i, poc després, amb el naixent imperi estatunidenc. L’absolut fracàs de l’exèrcit espanyol -hom havia amagat a la població la desproporció en mitjans militars d’ambdós contendents- impactà fortament en l’imaginari col·lectiu. Un exemple clar d’aquest fet fou la fossilització en el llenguatge de les generacions posteriors al conflicte de dues frases fetes: “Más se perdió en Cuba” i “Ser los últimos de Filipinas”, que nosaltres encara hem escoltat en la boca dels nostres pares. No obstant això, dins d’aquest conflicte també hi hagué gradacions respecte a l’esforç que hom estava disposat a fer segons quina fos la colònia a defensar. A la pràctica, la major part dels recursos mobilitzats s’abocaren en mantenir i, fins i tot expandir, les colònies del Carib. Per exemple, s’arribaren a organitzar dues expedicions per intentar reconquerir Mèxic i, posteriorment, hom tractà de recuperar el control de l’illa de Santo Domingo (1863-1865) amb escàs èxit.
En canvi, els esforços dedicats a les illes del Pacífic foren molt més reduïts i tardans. De fet, aquestes eren unes colònies que fins llavors havien despertat poc interès en els governs de l’època. Per exemple, en el cas de les illes Filipines, el control espanyol es basà fins a dates relativament tardanes bàsicament en els ordes religiosos, sobretot els mendicants, els quals a més d’exercir el control social i ideològic de la població eren els principals terratinents del país. Alhora, el nombre d’espanyols o descendents d’espanyols al territori, fora dels ja citats ordes religiosos, era exasperadament reduït. Valgui com a exemple d’això que les elits nadiues, que rebien el nom de mestissos, no eren majoritàriament descendents de peninsulars, sinó que en bona part ho eren de comerciants d’origen xinès, com el considerat pare del nacionalisme filipí: el malaguanyat José Rizal (1861-1896), afusellat per les autoritats espanyoles malgrat que no havia participat en cap revolta. Concretament, aquest nacionalisme filipí es conformà a finals de segle XIX quan una part de les elits “indígenes” il·lustrades, com succeí a Cuba, s’organitzà per demanar reformes polítiques i administratives. (Cal no oblidar que les colònies eren governades per lleis especials i, fins i tot, se’ls negava la representació a Corts). Tanmateix, aviat comprengueren que les autoritats espanyoles no atendrien les seves peticions ni els reconeixerien com a iguals, la qual cosa les abocava cap a la revolta armada si pretenien aconseguir els seus objectius polítics.
En l’inici d’aquesta revolta hi tingué un paper molt especial la societat secreta Kataastaasang Kagalanggalang Katipunan ng mga Anak ng Bayan (“Sobirana y Venerable Associació dels Fills del Poble”) o, més breument, Katipunan, inicialment amb forts vincles amb la maçoneria i clarament anticlerical. En concret, arrelà principalment a l’illa de Luzon i entre la població d’ètnia tagal, que esdevingué la seva principal font de reclutes.
En esclatar la insurrecció les autoritats colonials es trobaren en una situació d’extrema feblesa, atès que l’exèrcit destacat a les Filipines era una tropa de guarnició molt reduïda i amb escassos recursos. I, per a més inri, l’element espanyol hi era molt minoritari, ja que la major part de les tropes, no així l’oficialitat, era d’origen indígena fins i tot en cossos com la Guàrdia Civil. De fet, no fou fins al moment en què es començà a albirar l’esclat del conflicte que es començaren a enviar reforços des de la Península, els quals sovint eren emprats com a simples pedaços que intentaven assegurar la dubtosa fidelitat de les tropes indígenes.
Pel que fa al conflicte pròpiament dit, aquest es desenvolupà al llarg de dues fases clarament diferenciades. Una primera iniciada a l’agost del 1896, amb una fracassada insurrecció que pretenia sorprendre a les autoritats espanyoles i ocupar ràpidament la capital, Manila. En no aconseguir-se aquest objectiu el conflicte desembocà en una llarga i cruel guerra de guerrilles on els revoltats, mal armats i dirigits, no aconseguiren vèncer a les febles, però més ben organitzades i armades, tropes colonials. Tanmateix, aquestes tampoc pogueren sufocar la insurrecció de manera definitiva, malgrat rebre nombrosos reforços de tropes peninsulars. La guerra, doncs, s’abocà a un impàs que dugué a les autoritats espanyoles a negociar amb els principals líders insurrectes, entre els quals es destacava Emilio Aguinaldo (1869-1964). Aquestes negociacions culminaren amb l’anomenat Pacte de Biac-na-Bato, de desembre del 1897, pel qual els principals dirigents guerrillers acordaven la seva rendició i marxa de l’arxipèlag a canvi de rebre un important pagament en metàl·lic. La segona fase fou més breu i tingué com a detonant l’explosió al port de l’Havana del cuirassat estatunidenc USS Maine. El govern i l’opinió pública nord-americana acusaren d’aquesta acció a l’estat espanyol i, ràpidament, es produí l’esclat de la Guerra hispano-americana. Aquesta s’inicià amb la destrucció de l’esquadra espanyola de Filipines en la batalla de Cavite (1 de maig de 1898) i, tot seguit, amb el ressorgiment de la revolta indígena, potenciada pel retorn de l’exili dels seus principals dirigents. El resultat final fou la rendició de Manila a les forces americanes a l’agost del mateix any i, al cap de pocs mesos, l’esclat d’un nou i sagnant conflicte entre les forces filipines i les d’Estats Units, que esdevingué la nova força ocupant de l’arxipèlag. Ara sí, a Flandes s’havia post el sol.
Doncs, bé, quines lliçons podem aprendre d’aquest conflicte?
- En primer lloc, Espanya mai pactarà res amb els seus súbdits indígenes, tant si plantegen les seves peticions de manera pacífica com si ho fan de forma violenta. Com a màxim intentarà comprar els seus líders per tractar de restablir així el seu poder i sotmetre de nou a la població revoltada.
- En segon, la reacció espanyola davant de les demandes de més llibertat sempre serà violenta i excessiva. El cas de José Rizal és paradigmàtic. Mai participà en cap revolta i, de fet, quan aquesta es produí anava de camí a ocupar una plaça de metge dins de l’exèrcit espanyol de Cuba (on també havia esclatat el conflicte armat). Tanmateix, això no el protegí i fou ràpidament retornat a Filipines i afusellat públicament per un escamot de soldats indígenes (vigilats per un altre d’espanyols), per donar exemple.
- En tercer, la nació espanyola, o si més no les seves elits, mai reconeixeran un error. Sempre que puguin es mantindran en les seves posicions inicials peti qui peti. És allò de “sostenella y no enmendalla”, pròpia dels “hidalgos” castellans. Tenen molt clar que iniciar qualsevol mena de procés de canvi, a la llarga, soscavarà el ferri control que mantenen, en benefici propi, de les estructures de l’estat.
- I quarta, només un desastre total o la por a patir-lo els obligarà a pactar i sempre intentaran incomplir els pactes assolits i fer marxa enrere. El cas de l’anomenada “Transició” n’és l’exemple més paradigmàtic. En conseqüència, l’únic objectiu possible és la independència, qualsevol altra opció comportaria caure de nou en una xarxa de mentides i manipulacions que ens duria, de mica en mica, a una nova submissió.
