Hi ha una gravíssima contradicció que, per molt que alguns es neguin a veure-la, plana avui damunt d’una part de l’independentisme català. Mentre la nostra nació continua sotmesa sota la bota d’un Estat castellà que ens nega el dret d’existir com a poble lliure, mentre la repressió judicial, econòmica i cultural espanyola no s’atura, un sector dels autoanomenats independentistes dedica les seves energies a sortir al carrer, pancarta en mà, per defensar Palestina.
Aquesta suposada solidaritat amb Palestina es converteix en substitut del compromís amb la pròpia terra, quan esdevé un exercici de desconnexió de la realitat catalana, aleshores deixa de ser un acte solidari i esdevé una forma de traïció inconscient a la pròpia causa.
El record és massa recent per poder ser oblidat: l’octubre del 2017, quan el poble català va alçar-se amb una dignitat immensa contra la repressió espanyola i va posar les urnes a peu de carrer, el lideratge palestí va ser un dels primers del món a expressar clarament el seu suport a la unitat d’Espanya contra la independència de Catalunya. Va ser un posicionament clar, meridià, sense matisos. Es van posicionar contra el nostre dret a decidir, contra el referèndum, contra la nostra llibertat. Aquest fet, que sembla que molts hagin volgut esborrar, és d’una contundència moral inapel·lable: per què hem de vessar llàgrimes per aquells que ens neguen la dignitat com a Nació? I per què aquests suposats independentistes no les vessen per tibetans, uigurs, papús, assiris i iazidis? Tots pobles que sí que han patit un veritable genocidi per part de la Xina, Indonèsia i l’Estat Islàmic.
A més, la mateixa complicitat acrítica amb la causa palestina arriba fins al punt de callar davant la massacre perpetrada el 7 d’octubre del 2023, quan els terroristes islàmics de Hamàs va assassinar brutalment centenars d’innocents en una orgia de violència que qualsevol demòcrata hauria d’haver condemnat sense matisos. Però molts d’aquests independentistes de pancarta fàcil van preferir mirar cap a una altra banda, perquè la condemna no encaixava amb el relat que necessiten sostenir. Aquesta doble moral és el reflex de la decadència ideològica que ha afectat un sector del moviment.
Catalunya no pot permetre’s aquest luxe. Tenim prou fronts oberts per perdre el temps amb causes alienes que, a més, s’han posicionat en contra de la nostra llibertat. La nostra lluita és aquí, a casa nostra, contra un Estat espanyol que ens espolia, que ens empresona, que ens nega la llengua i que ens humilia cada dia amb les seves institucions i els seus mitjans de propaganda. Si els catalans no som capaços de posar-nos nosaltres mateixos al centre de la nostra lluita, ningú no ho farà per nosaltres. L’octubre de 2017 no vam rebre cap input favorable a la causa catalana des de Palestina. Ni un.
El Primer d’Octubre del 2017 ens va demostrar que som un poble capaç de desafiar un Estat opressor. Aquell dia no hi havia banderes alienes ni causes importades: només hi havia Catalunya i els seus fills defensant la seva llibertat. El futur de la nostra Nació depèn de tornar a aquell esperit, de recuperar la claredat que ens diu que abans de salvar el món, hem de salvar la nostra pàtria.
És hora de deixar de jugar a la solidaritat de pa sucat amb oli i d’assumir que la causa més justa que existeix per a qualsevol català és la independència de Catalunya. Tot allò que ens allunya d’aquest objectiu, tot allò que ens fa oblidar qui som i què vam patir aquell Octubre, no és més que fum que ens no ens deixa veure el camí de la llibertat. Catalunya no necessita lluitar batalles alienes: necessita fills valents que no defugin la pròpia.
