L’enquesta publicada per La Vanguardia situa Aliança Catalana amb 19 diputats si avui es fessin eleccions al Parlament. És una xifra que, fa tot just un any, hauria semblat un miratge, però que ara es consolida com una realitat política inqüestionable. Aliança passa de ser una veu incòmoda i marginada a esdevenir la gran protagonista del mapa polític català. Una part cada cop més àmplia del poble català vol un canvi radical i està disposada a confiar-lo a Sílvia Orriols i al seu projecte. I tot plegat amb només dues diputades, en només un any d’ençà que el partit va entrar al Parlament i pràcticament sense que Sílvia Orriols hagi pogut parlar per TV3.
Aquest ascens és una autèntica revolució nacionalista. Mentre PSC i ERC es debaten entre la tebiesa i la submissió a Madrid, i Junts s’ensorra per la seva incoherència i la seva incapacitat de lideratge, Aliança recull la indignació i l’esperança de milers de catalans. El seu discurs directe, sense complexos, sobre immigració, seguretat, defensa de la llengua i, sobretot, sobre independència, connecta amb un sentiment que els altres partits han decidit ignorar o maquillar.
L’independentisme clàssic —el del “procés”— ha fracassat. Els anys de promeses incomplertes, de retòrica buida i de pactes amb Madrid han deixat un rastre de desil·lusió que avui es tradueix en vots, presents i futurs, cap a Aliança Catalana. Ja no n’hi ha prou amb reclamar referèndums que mai arriben, ni amb proclames que es desfan davant la primera amenaça de l’Estat espanyol. El poble exigeix fermesa, valentia i resultats. I aquesta enquesta demostra que qui millor encarna aquesta exigència és Aliança.
És especialment significatiu que el partit sigui la força més votada a Girona i Lleida. Allà, on el catalanisme ha estat històricament més arrelat, els ciutadans han entès que la defensa de la nació catalana no es pot delegar en partits domesticats pel poder espanyol. El vot a Aliança és un vot de dignitat i de reafirmació nacional.
Alguns, des de les trinxeres mediàtiques i polítiques, intentaran desacreditar aquest ascens parlant de “populisme”, “radicalisme” o fins i tot “ultradreta”. Però aquestes etiquetes no responen a la realitat del que passa a Catalunya. El que passa és que milers de catalans estan farts de veure com el seu país s’empetiteix i es desdibuixa, i aposten per un projecte que diu les coses pel seu nom i que posa la Nació per davant de qualsevol altra consideració.
L’entrada amb 19 diputats d’Aliança Catalana sacseja també la governabilitat del país. Les sumes tradicionals ja no serveixen, i qualsevol futur executiu haurà de comptar amb la presència o, com a mínim, amb la influència del partit d’Orriols. Això obre un escenari on l’agenda nacional i la defensa dels interessos dels catalans poden tornar a ser centrals després d’anys de submissió i renúncies.
Aquest terratrèmol polític és, en definitiva, una bona notícia per a l’independentisme. Significa que la lluita per la llibertat no ha mort, sinó que s’està reinventant i que té nous protagonistes. Aliança Catalana no només entra amb força al Parlament: entra amb la missió de sacsejar consciències i de demostrar que la política catalana no pot continuar vivint d’eslògans buits i de promeses ajornades.
I és una dona, una dona insubornablement catalana, mare de cinc catalans, ferma, valenta, digna successora del tremp I la clarividència d’Ermessenda de Carcassona, la persona que, amb una creu al coll, encapçala aquesta revolució nacionalista catalana, desmentint l’intent dels wokes de crear una dona catalana submisa a l’esclavatge d’una ideologia de gènere que vol abolir les tradicions, la família, la Nació Catalana i tot Occident.
El poble català ha parlat a través d’aquesta enquesta. I el missatge és inequívoc: vol un canvi profund, vol una veu insubornable i vol tornar a creure en la possibilitat real d’una Catalunya lliure i catalana. Aliança Catalana és avui la plasmació política d’aquesta esperança.
