Aquest mes de setembre he passat uns dies a Occitània amb la meva parella, concretament a la ciutat de Bordeus i a la regió o comarca del Perigord Negre, amb centre a la vila de Sarlat. D’aquest viatge n’he tret una sèrie de conclusions i d’aprenentatges que els nacionalistes catalans hauríem d’analitzar.
Primer de tot cal esmentar que la presència de la llengua occitana als territoris que vam visitar és molt petita. La llengua francesa és omnipresent arreu. A Bordeus la identitat i la llengua occitanes són pràcticament inexistents. És una gran ciutat i allí el procés de substitució lingüística i identitària ha arribat pràcticament al resultat final de francesització desitjat pel jacobinisme francès. El Perigord és diferent. Les inscripcions en occità són una mica més nombroses, les banderes occitanes de la creu de Tolosa són força nombroses, i fins i tot vam observar que els cartells indicadors dels noms del poble en francès estaven capgirats en molts indrets, mentre que aquests mateixos cartells en occità no havien estat «vandalitzats».
Pel que fa la demografia Bordeus és una ciutat amb moltíssima immigració extracomunitària a les zones més degradades del centre, mentre que la part alta, el que en podríem anomenar l’eixample del XIX, és una zona molt més rica i amb una presència molt menor de la immigració. Capítol a part mereix l’esment al fet que enlloc de l’estat francès no hi ha immigració sud-americana. Com aquell que diu no hi ha pràcticament ni un «latino». Deuen venir tots cap a Catalunya. A Bordeus, en aquests barris degradats, al voltant de la plaça de la Victoire i del mercat dels Caputxins la sensació d’inseguretat és acusada. I no només la «sensació». Que aquestes zones degradades són realment insegures ens ho va explicar més d’una persona amb la qual vam parlar. Un cambrer amb qui vam parlar fins i tot ens va explicar que se’n volia anar a viure a Polònia o Hongria perquè allà no hi ha immigració. I no només això. Vam arribar a presenciar com un magribí amb patinet assetjava dues noies, a les quals s’hi mantenia enganxat, parlant amb elles sense que elles li fessin cas. Tanmateix, l’assetjador no defallia i les va estar perseguint almenys cent metres, fins que els vam perdre de vista.
D’altra banda el Perigord és molt diferent de Bordeus. El Perigord és una regió occitana rural però fins a cert punt turística, almenys moltes de les seves poblacions. Quan els catalans pensem en turisme pensem en el turisme massiu i barat de Salou, Lloret i la Barcelona del segle XXI. Doncs aquest model de turisme és totalment oposat al del Perigord. El Perigord és visitat també per milions de turistes, però aquest turisme no ha modificat la fesomia demogràfica i paisatgística de la regió. Totes les externalitats que ha aportat el turisme al Perigord han estat positives a nivell de creació de riquesa i d’una riquesa que enriqueix tots els autòctons, no pas a quatre hotelers que viuen d’explotar immigrants pobres. Al Perigord, a grans trets, tant empresaris (bàsicament petits empresaris) turístics com els assalariats que treballen per a ells són gent del país. Els empresaris fan diners i els cambrers no són explotats i treballen amb un sou i unes condicions laborals digníssims. D’altra banda, els centres històrics de molts pobles i viles s’han mantingut incòlumes i molt ben conservats. I allà, quan s’han de construir noves edificacions es fa seguint el criteri de fer-ho segons l’arquitectura tradicional local, mentre que a Catalunya tot és un campi qui pugui. I això per què és possible?
Aquest model d’èxit és possible perquè els turistes que van al Perigord, en general, tenen diners, i se’ls volen gastar en experiències culturals i gastronòmiques de qualitat. El Perigord ha apostat per un turisme que deixa molts diners al país i que, a més, no el modifica en negatiu, ans al contrari. Aquest turisme ha contribuït a mantenir els paisatges i el patrimoni arquitectònic de la terra i fins i tot els ha millorat. El turisme ha incentivat la pagesia i la ramaderia (vi, derivats de l’ànec, trufes…, en quantitats industrials) fins al punt que milers de persones poden viure directament de la terra (les noves generacions de pagesos i ramaders poden continuar visquent de la terra i no han de deixar l’ofici dels seus pares) i moltíssimes altres en poden viure indirectament, comercialitzant tota mena de productes alimentaris produïts per l’agricultura indígena.
El Perigord també s’ha enriquit a través de la potenciació i la posada en valor del seu patrimoni arquitectònic i històric. Viles i petits vilatges molt ben conservats, integrats en el seu entorn natural, atreuen les visites de milers de turistes que els volen admirar i que s’interessen per la història i la cultura autòctones. Desenes de castells han estat restaurats i museïtzats les darreres dècades i ara són visitables generant també milers de llocs de treball ben remunerats. Els bars, restaurants, hotelets, i cases d’hostes del país són regentats per gent del país i els assalariats que hi treballen també són, en el 95% dels casos, autòctons, no pas immigrants. En aquest sentit la diferència amb Catalunya és abismal. No cal dir que la sensació d’inseguretat al Perigord és inexistent.
Què ens costaria als catalans prendre exemple de les coses bones que es fan al Perigord i que acaben redundant positivament en l’economia i la demografia de la terra?
Valorar i enfortir la pagesia a través de la comercialització de productes de la terra de qualitat i posar en valor la nostra Història i el nostre patrimoni arquitectònic com a actius que atreguin un turisme de qualitat. Aquesta ha de ser la nostra aposta. Aquesta i desterrar el turisme i el comerç barat destinat als estrangers. Volem menys immigració i menys inseguretat? Desterrem el turisme de sol i platja. Però és evident que amb això no n’hi ha prou per a aconseguir una Catalunya pròspera, segura i amb una identitat catalana forta. Ens cal tenir un estat català que protegeixi les nostres fronteres, aturi la immigració, faci del català única llengua oficial i potenciï una economia lliure i sobirana.
