Actualment, ens trobem immersos en un món cada cop més globalitzat i, curiosament, a la vegada, menys divers i, perquè no dir-ho, més uniforme. Hom es pot passejar pels barris de nombroses ciutats dels cinc continents i trobar-hi idèntics edificis, comerços i productes; i, fins i tot, la gent té més o menys el mateix aspecte. És a dir, estem abocats a una veritable clonació de les ciutats i de la cultura. I això, certament, és molt sorprenent perquè a priori la globalització semblava, o això ens havien dit, que hauria d’haver comportat un enriquiment cultural general; però a la pràctica ha funcionat totalment a la inversa. De fet, ben bé podríem definir-la com una globalització d’aeroport atès que, a l’igual que succeeix en aquesta mena d’instal·lacions, bona part del món ha esdevingut un lloc on ningú és d’allà, on la gent hi està de pas i tothom en vol marxar quan abans millor.
Possiblement, per això mateix el patrimoni ha esdevingut un valor en alça, ja que els béns culturals ens permeten situar-nos en l’espai i el temps, donant-nos punts de referència segurs per a poder construir la nostra pròpia identitat davant d’un món en canvi continu i, alhora, diferenciar-nos de la resta i vendre un producte suposadament original. I això és tant important que si no existeix, aquesta originalitat s’inventa, tal com demostren de manera fefaent, per exemple, la creació de simulacres històrics, veritables parcs temàtics per mirar d’atreure visitants més o menys interessats pel tema.
Però què és exactament el patrimoni? Inicialment, aquest concepte únicament feia referència a allò que hom havia heretat dels ancestres. (De fet, els diccionaris encara recullen aquesta accepció). Tanmateix, d’ençà de finals del segle XVIII, en bona part com a reacció a les terribles destruccions i actes de vandalisme que es produïren a redós de la Revolució Francesa, aquest terme expandí el seu contingut i passà a fer referència també als monuments arquitectònics més destacats, especialment aquells bastits durant l’Edat Mitjana (bàsicament, d’estil romànic i gòtic). D’aquí que, fins fa poques dècades, quan algú esmentava aquesta mena de béns els descrivia com a patrimoni monumental o monuments nacionals.
Posteriorment, el significat del terme continuà ampliant-se, de manera que ha passat a englobar un conjunt d’elements i manifestacions molt diverses, materials i immaterials, estretament relacionades amb la història i la cultura de qualsevol comunitat humana. Tanmateix, dins d’aquest conjunt d’elements culturals els béns materials, mobles i immobles, continuen tenint un paper preponderant. El motiu és senzill i respon precisament a la seva materialitat, atès que són una porta directa al nostre passat: unes veritables màquines del temps. I, sens dubte, ho són molt més que no pas els escrits d’història, perquè les seves restes són evidents davant dels nostres ulls i, fins i tot, les podem tocar. Per això els béns que componen aquest patrimoni immoble són una herència insubstituïble que cal transmetre en les millors condicions possibles a les generacions futures, ja que són la peça clau per a la nostra identificació com a col·lectiu nacional. I més encara en casos com el català que no compta amb els immensos mitjans dels estats, de manera que aquests esdevenen el testimoni fonamental i gairebé únic de la seva trajectòria històrica.
L’evidència clara d’això la tenim en les destruccions que sovint ha patit aquesta mena de patrimoni en moments de conflicte nacional o religiós, quan hom pretén anorrear la memòria d’un poble o col·lectivitat. Només cal recordar com foren destruïts per part de les tropes sèrbies bona part dels edificis d’època otomana durant la Guerra de Bòsnia. O com Estat Islàmic dinamità monuments grecoromans a l’antiga Palmira o esglésies cristianes arreu de Síria i Iraq, atès que res anterior a l’Islam mereixia ser conservat o recordat. O, més a prop, el cas de les obres procedents del monestir de Sixena, que seria incomprensible si no sabéssim que es tracta d’una operació d’Estat destinada a anihilar qualsevol record d’un passat compartit entre Catalunya i Aragó; i més concretament amb les terres de parla catalana d’aquest antic regne, malauradament avui dia ja fagocitat i digerit per la nació castellana.
Si bé, ara mateix, a Catalunya aquesta mena de destruccions físiques ja són gairebé impossibles, el màxim dany que poden patir els nostres monuments prové de la intervenció d’algun polític egòlatra ajudat per un arquitecte amb ganes de deixar la seva empremta al món, un nou perill amenaça el nostre patrimoni: l’anorreament de la relació entre els béns culturals que s’hi conserven i la nostra història. És més que evident que les nostres elits polítiques defugen aquest tema, ja sigui per incultura (sovint la cega obediència és l’únic mèrit que els partits tenen en compte per triar els seus candidats), per una suposada modernitat (tot allò que sona a català fa olor a carrincloneria i cal fugir-ne) o, simplement, perquè per a ells la nació és una altra i la nostra cal enterrar-la quan abans millor ja que és una nosa per a la seva vida professional (els rastres de catalanitat són un llast per a progressar en l’administració d’un estat on tradicionalment l’ètnia castellana ha ocupat el poder).
Malauradament, els exemples són múltiples. Potser un dels més destacats és el del jaciment del Born, veritable càpsula del temps que ens permetia veure com afectà a la vida dels catalans la victòria de Felip de Borbó a la Guerra de Successió. Durant aquests darrers anys, per raons clarament polítiques, ha estat menystingut i buidat de contingut per les autoritats municipals, de manera que tret del seu context històric ha esdevingut un lloc poc visitat i menys comprès, quan hauria de ser un dels pols d’atracció per a qualsevol visitant de la ciutat comtal. O, més recentment, trobem les ridícules intencions de l’Ajuntament de Santa Pau, el qual després d’haver recuperat per a la població un dels edificis més emblemàtics de la zona, el castell homònim, enlloc de dedicar-lo a explicar la història del nostre país pretén encabir-hi una mena de centre sobre la repressió nazi contra els republicans exiliats. (Compte, no vull dir que el tema no sigui important, però òbviament aquí no toca, perquè històricament no hi ha cap mena de relació).
En definitiva, el nostre país és ric en patrimoni, però sovint aquest se’ns presenta totalment descontextualitzat, fent-lo incomprensible i perdent pel camí bona part dels seus valors i això, cal que ho tinguem clar, és un cop mortal per a una Nació com la catalana que d’ençà de la Renaixença ha basat bona part del seu discurs nacional en aquests elements monumentals (Ripoll, Poblet, etc…). I tinguem-ho clar, això no és un procés natural. Aquí algú hi ha esmerçat molts esforços, ganes i, fins i tot, diners. Sens dubte, un digne successor dels acòlits de Felip V que en conquerir la ciutat de València l’any 1707 ordenaren cremar totes les senyeres reials que onejaven a la ciutat i picar tots els escuts esculpits a les portes de la muralla i dels edificis públics perquè contenien les barres de sang, amb la intenció d’esborrar tot signe del passat i aconseguir així que “els indígenes”, perquè per a ells això som, oblidessin que un dia foren lliures.
