Després de la conquesta britànica de la Nova França el 1763, els francòfons del Quebec van quedar sotmesos políticament i econòmicament a una majoria anglesa. Tot i mantenir els drets civils i la religió catòlica, els quebequesos vivien amb la por constant de l’assimilació al nou món anglès que els dominava políticament i militar.
En aquest marc, les autoritats religioses catòliques i les elits culturals autòctones van encoratjar les famílies a tenir molts fills. El missatge era clar: si el poder polític, econòmic i militar estava en mans dels anglesos, els francesos podien assegurar la seva supervivència com a poble al Quebec a través del creixement natural, a través d’una natalitat molt alta. La demografia es convertia així en una arma política.
Entre mitjan segle XIX i principis del XX, les famílies quebequeses arribaven sovint a tenir 10, 12 o fins i tot 15 fills. Aquesta natalitat va garantir que, malgrat l’emigració massiva i la pressió assimiladora, els francòfons continuessin essent majoria al Quebec. Era la revanche des berceaux, la “revenja” dels bressols: davant la dominació britànica, la resposta era multiplicar-se.
La situació catalana no ha estat mai idèntica a la del Quebec, però hi ha punts de contacte interessants. Catalunya, igual que el Quebec, és una nació sotmesa dins d’un estat que li és culturalment i lingüísticament diferent. Al llarg de la història contemporània, tant espanyolització com francesització han estat processos actius d’assimilació. En el cas català, però, la revanche des berceaux no es va produir. Les famílies catalanes mai no van assolir, ni de lluny, índexs de natalitat tan alts com els quebequesos del segle XIX.
Aquí sorgeix una diferència fonamental: mentre al Quebec l’estratègia demogràfica servia per reforçar el pes dels autòctons, a Catalunya els processos migratoris han estat una gravíssima dificultat afegida a l’hora de mantenir i transmetre la llengua catalana. Això ha fet que la supervivència de la cultura catalana depengués més de l’escola, de la vida associativa i de la voluntat política que no pas del creixement natural.
La revanche des berceaux ens recorda que la demografia és una eina clau en la supervivència d’una nació sense estat i també ens mostra que, en moments de fragilitat nacional, la demografia pot ser tant o més decisiva que la política. Sense fills, no hi ha continuïtat possible; sense relleu generacional, tota cultura queda condemnada a l’assimilació. Per això, a Catalunya, recuperar un impuls de natalitat propi pot ser més que una qüestió privada o familiar: pot esdevenir una autèntica estratègia col·lectiva de supervivència. Si cada nova generació és capaç de créixer amb el català com a llengua pròpia, viva i genuïna, l’augment dels bressols catalans pot significar, literalment, la salvació i la renovació de la nació catalana.
