Vivim temps decisius per al futur de la nació catalana. En un context d’ofensiva creixent contra la nostra llengua, de govern autonomista colonial espanyol del PSC i d’una Espanya que actua amb impunitat contra Catalunya, el moviment independentista no pot permetre’s descentrar-se dels seus objectius. Els independentistes no podem permetre’ns la dispersió. La dilució dels nostres esforços en causes alienes, l’adopció de discursos importats i la subordinació de la nostra lluita nacional a agendes ideològiques globals i globalistes només ens portaran a la derrota. I no una derrota puntual o electoral, sinó a la desaparició com a poble.
La majoria d’independentistes catalans s’estan perdent. Cauen en la trampa de voler fer-ho tot per a tothom, de voler ser progressistes i internacionalistes abans que catalans lliures. Volen ser més antifeixistes que ningú, més feministes que ningú, més transinclusius que ningú, més antiracistes, més ecologistes, més propalestins, més animalistes que ningú. Però mentre això passa, el català retrocedeix a les escoles, a les ciutats i a les famílies. Les institucions catalanes, moltes de les quals regides per partits que s’anomenen independentistes, no tenen cap projecte nacional clar. I l’Estat espanyol, implacable, va desmuntant peça a peça el que queda d’autogovern. I mentrestant els ajuntaments governats per partits suposadament independentistes, en comptes de fomentar el nacionalisme català, la llengua catalana i la nostra Història nacional van penjant banderetes de múltiples causes globalistes o d’altres països. Però no penjaran la bandera catalana, l’estelada i la Creu de Sant Jordi.
Els independentistes tenim una prioritat que ha de ser innegociable: la independència de Catalunya i la supervivència nacional del nostre poble. Tot el que no serveixi aquest objectiu, l’entorpeix. Tot el que el dilueixi, ens condemna. Tot el que desviï els independentistes de la lluita per la independència i per la nostra pàtria cap a causes globalistes d’importació fa mal a Catalunya i a la lluita per la recuperació del seu Estat.
És especialment preocupant veure com la major part del sobiranisme parlamentari ha abandonat del tot el discurs nacional per submergir-se en batalles identitàries alienes, moltes d’elles dissenyades i promogudes en contextos anglosaxons que poc tenen a veure amb la realitat catalana. Aquesta esquerra que havia de liderar la lluita per l’alliberament nacional, ara sovint titlla de «reaccionari» o «excloent» qualsevol discurs que prioritzi la llengua catalana, la cultura pròpia o la cohesió nacional. I mentre l’esquerra catalana acusa altres independentistes d’essencialistes, nacionalistes “antics” o “etnicistes”, Espanya avança amb una política d’assimilació implacable i constant.
No és casual que se’ns empenyi a dividir-nos. La divisió és l’arma més eficaç de qualsevol poder que vol perpetuar-se. I l’Estat espanyol ho ha entès perfectament: una nació fragmentada per disputes ideològiques és una nació derrotada. Quan el focus es posa en batalles secundàries, quan es transforma el catalanisme en una ONG globalista, l’espanyolisme no ha de fer res: només esperar que ens diluïm sols.
Avui, la llengua catalana es troba en el pitjor moment de la seva Història. Les dades d’ús social són alarmants. Les noves generacions —sobretot a les àrees urbanes— viuen immerses en una realitat completament castellanitzada. Les plataformes digitals, les xarxes socials, l’escola i els mitjans esdevenen espais hostils per al català. Mentrestant, el debat polític gira entorn de temes com el gènere no binari, les quotes de representació sexual o la geopolítica del Pròxim Orient. És realment aquesta la nostra prioritat com a nació oprimida?
També cal posar sobre la taula el fet que molts d’aquests debats serveixen per dividir i estigmatitzar dins del propi moviment. A qualsevol que gosi dir que el català ha de ser l’única llengua oficial, o que la nació catalana ha de ser la referència principal a Catalunya, ràpidament se’l titlla de “supremacista”, “identitari” o directament “d’extrema dreta”. Així es vol desactivar una part importantíssima de l’independentisme, i se la vol expulsar del debat públic per no adaptar-se al guió ideològic globalista dominant.
El problema de fons és que hem oblidat per què lluitem. No lluitem per ser un Estat més en el mapa, sinó per garantir la supervivència d’un poble mil·lenari, amb una llengua i cultura també mil·lenaris, que vol decidir el seu futur. Si no situem aquest objectiu al centre, tot el moviment independentista perdrà el seu sentit i acabarà absorbint-se en la mateixa Espanya que pretenem combatre.
És per això que cal una rectificació urgent. No podem continuar amb aquest independentisme descafeïnat i perifèric, que sembla més preocupat per quedar bé amb l’opinió publicada que per construir un projecte de Nació real. Cal tornar a parlar clar: volem un Estat català independent, amb el català com a única llengua oficial, amb un projecte nacional propi, amb sobirania política, econòmica i cultural. I cal actuar en conseqüència.
És hora de tornar a l’essencial. Sense Nació catalana no hi ha res. Sense llengua catalana, no hi ha res. I sense independència, no hi ha futur. O ens centrem ara, o desapareixerem com a poble. És tan simple —i tan greu— com això.
