No ens hauria de sorprendre la manca d’empatia cap a la nostra llengua i cultura de molts llatinoamericans, ja que automàticament l’associen i releguen a “allò indígena” i, per tant, tradicionalment subordinat i marginat pels poders dominants, fins al punt de ser convertit en un estigma. D’aquí el seu rebuig inconscient a fondre’s amb quelcom que, per als seus ulls, és intrínsecament “inferior”… I fins i tot amb més força si aquests mateixos llatinoamericans tenen ancestres indígenes i s’han aculturitzat a través de la llengua dels colonitzadors; de cap de les maneres optaran voluntàriament per –als seus ulls- “tornar enrere” i “reindigenitzar-se”, encara que sigui mitjançant una “reindigenització” aliena -i no diguem si ja són directanent descendents de criolls-. Per tant, mentre no siguem independents i capaços d’imposar la nostra llengua, davant d’ells no serem res i no ens tindran la més mínima consideració, encara que ells siguin pobres. La prova és que no hi ha cap fill seu, cap! (a diferència del que pasa als EEUU amb l’anglès), que sigui socialitzat en català. El seu supremacisme cultural estructural, resultat de moltes dècades de colonialisme, és absolutament inextirpable, i no hi ha res a fer. I si els fem somriurets només aconseguirem que encara es burlin més de nosaltres.
Tot això només canviaria si tinguéssim un Estat i realment el català fos absolutanent necessari; si no, continuaran amb el seu menyspreu. Una actitud que els fa candidats ideals per a acabar d’anorrear-nos per part de la metròpoli. Són els seus peons, els que portena terme la nostra aculturació sistèmatica arreu: a CAPS, escoles, botigues, empreses… Amb ells l’imperialisme espanyolista té l’instrument perfecte per a acabar-nos d’assimilar. Un cop estroncats els corrents demogràfics procedents del sud peninsular ells en són el relleu; a més, són una font inesgotable amb tot un continent al darrere.
Evidentment, el poder espanyol no perdrà l’oportunitat de servir-se’n i així laminar-nos demogràficament. Els va com anell al dit. D’aquí, doncs, la necessitat que tenim, com a mínim, de prendre consciència del fenomen i de no deixar-nos dur pels qui -ells sabran per què- ho redueixen tot als musulmans. Cal que siguem conscients de la realitat i dels riscos que correm, aparellats a variables sociodemogràfiques de caire massiu que no controlem i que impliquen, ras i curt, la nostra desaparició i minorització definitives. Siguem-ne com a mínim conscients, i debatem-ho. Els recents fets protagonitzats per elements inadaptats d’origen latino, que en una obreta de teatre blasmaven l’obligació d’aprendre el català, haurien de ser un punt d’inflexíó que propiciés una nova actitud per part nostra, de dir «fins aquí hem arribat». Això ha de canviar. Parlem-ne i no cedim!
