Escena en un parc públic, al districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi, relativament a prop de Gràcia. Quatre adolescents “catalanoparlants” (sic), dos nois i dues noies, vestits informals i dos amb trets “exòtics”. Enganxats als mòbils, com no podia ser menys, i parlant entre ells , mentre treien marihuana d’una bosseta per fer “canuts”. El significat de la conversa, que no vaig poder seguir en tota la seva integritat, és el menys important, el que m’interessa és ressaltar les característiques formals, el tipus de llenguatge emprat.
Comencem, amb un seguit de frases, aïllades i discontínues -sense posar cometes i respectant mots i construccions incorrectes:
-On està la meva boquilla?
-A la caputxa no està.
-Aniràs demà a la vaga feminista?
-No ho sé.
-Quin puto rollo.
-Ojo!
-Se m’ha caigut.
-Estaré al cole.
-No me jodas.
-Si que té.
-Ell no va, a les tardes.
-Joder.
-Vas a Cinesa (pronunciant la “ce” en castellà)?
-Pues ya està.
-Que tonta ets.
-Els pots donar el palo a nens del teu cole.
-Allavorans què passa?
-Joder, ya m’has desfet el meu plan, tio.
-Ui, cuidado.
-El lechero.
Tot plegat amanit amb algun erupte, sense vocal neutra, sense pronoms febles, amb ensordiment i apitxament… Decididament una “cosa” molt allunyada del català; fins i tot d’allò que es convingué a anomenar “catanyol”: si de cas es podria qualificar en un grau intermig entre català degradat (“catanyol”) i espanyol degradat, és a dir, un híbrid que perfectament el podríem anomenar “castelà”. I això en una zona de Barcelona de les més relativament catalanoparlant.
No vull ni imaginar-me què deu passar en altres barris. És l’evidència que els joves teòricament catalanoparlants parlen a l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), majoritàriament i de manera aclaparadora, una llengua summament degradada, i que només se’n lliura una exígua minoria, per militantisme dels pares, per lligams amb família o amics de comarques, o per altres factors. És una situació, però, no exclusiva de l’AMB. Es dóna, pel cap baix –ja que és segur que també existeix en altres zones-, a gran part del País Valencià i a llocs de la Franja –Fraga, per la industrialització, i a les poblacions més allunyades del Principat-.
En resum, estem assisitint a un procés clar de “galleguització”, de subsumiment i absorció per la llengua prestigiosa i aliniada amb el Poder, especialment quan aquesta és de família -lingüisticament parlant- propera. No cal dir, doncs, amb quina preocupació encarem la pervivència de la llengua i la seva transmissió generacional, i encara més sabent que des de les àrees urbanes es marquen les pautes a seguir.
