La recent votació al Parlament de Catalunya, en què els partits processistes –Junts, Esquerra Republicana i la CUP– juntament amb l’esquerra espanyolista van rebutjar la moció d’Aliança Catalana per prohibir el vel islàmic a l’espai públic, ha deixat al descobert fins a quin punt aquests partits han perdut tota connexió amb la defensa de la Nació Catalana. Acomplexats, subordinats a l’agenda ideològica de l’esquerra globalista i de l’Espanya agenollada al Regne del Marroc, i temorosos d’assumir cap confrontació real amb les imposicions multiculturalistes, Junts, ERC i CUP han tornat a posar per davant la correcció política abans que la supervivència cultural de Catalunya.
En aquesta qüestió els partits processistes adopten exactament el mateix posicionament que el govern espanyol: genuflexió davant l’islamisme. Junts, ERC i CUP no es desmarquen ni un mil·límetre de l’agenda internacional del govern espanyol socialista de Pedro Sánchez: no a la prohibició del vel islàmic, atacs diplomàtics a Israel i suport a la immigració massiva i a la política de papers per a tothom.
Prohibir el vel islàmic –burca, nicab, hijab i altres formes de submissió femenina imposades per una doctrina religiosa aliena a la nostra tradició catalana i europea– no és cap acte de discriminació, sinó un acte de sobirania i dignitat nacional. No hi ha llibertat si no hi ha valors compartits, i no hi ha Nació que pugui prosperar si tolera simbologies que representen la negació dels seus propis fonaments. Catalunya és una Nació occidental, amb arrels cristianes, humanistes i democràtiques. La presència cada cop més normalitzada del vel als carrers i escoles del nostre país no representa cap enriquiment cultural: representa una rendició silenciosa davant l’islamització progressiva d’Europa.
El vel no és un simple símbol religiós; és una expressió visible d’una visió del món que entén la dona com a ésser subordinat. És també, en molts casos, una imposició familiar i comunitària que nega la llibertat individual en nom de la pressió col·lectiva. Permetre la seva presència als centres escolars, als serveis públics i als espais institucionals catalans és, de facto, permetre que els valors del patriarcat islàmic penetrin dins el nostre sistema educatiu i social. No hi ha integració possible si no hi ha unes regles clares, i aquestes han de partir de la cultura pròpia del nostre país. I si no hi ha integració possible cal plantejar-se la reemigració de qui no vulgui assumir les regles de Catalunya com a país català i europeu.
La Nació Catalana ha resistit segles de repressió per part de l’Estat espanyol, però corre el risc de diluir-se si no actua amb determinació davant la desfiguració cultural que promou el multiculturalisme. Cal recuperar un nacionalisme català que no tingui por d’assumir que la identitat importa, que la cultura es defensa, i que la llibertat no pot ser un escut per justificar pràctiques contràries als valors que ens defineixen com a Nació. Cal entendre que no s’ha de normalitzar una suposada llibertat que parteix de les consignes dels terroristes Germans Musulmans.
El gest d’Aliança Catalana de portar aquest debat al Parlament ha estat valent i necessari. Que Junts, que encara es pretén sobiranista, voti en contra de la prohibició del vel mentre diu defensar els drets de les dones i la cohesió social, és una contradicció flagrant. Que Esquerra i la CUP, addictes a l’autoengany progressista, ho facin, no sorprèn, però indigna igualment. Tots tres han demostrat que són incapaços de defensar Catalunya davant dels reptes reals que l’amenacen. Amb el posicionament pro-islamista de Junts, ERC i CUP en aquesta qüestió deixen Sílvia Orriols i Aliança Catalana sols en defensa de la nostra nació mil·lenària i dels nostres valors catalans i occidentals.
La independència no serà possible sense una nació conscient de si mateixa, orgullosa de la seva identitat i ferma en la defensa del seu model de societat. Prohibir el vel islàmic a l’espai públic no és només una qüestió de seguretat o de defensa dels drets de les dones catalanes: és una qüestió de supervivència nacional. I qui no ho vulgui veure, senzillament, no està en condicions de liderar el futur de Catalunya.
