En les darreres setmanes, la successió d’agressions a agents de l’autoritat a diversos indrets de Catalunya ha posat en evidència una realitat incòmoda que molts prefereixen ignorar: vivim una crisi d’autoritat que va més enllà de l’àmbit policial. Els incidents de La Mariola a Lleida, Terrassa, Salt, Mataró o Bellvitge no són episodis aïllats, sinó símptomes d’un problema sistèmic que erosiona els fonaments del nostre estat de dret. Una fractura social i institucional que s’eixampla mentre el discurs oficial sembla mirar cap a una altra banda.
El 27 d’abril, al barri lleidatà de La Mariola, es va produir un episodi greu que va incloure un enfrontament violent entre grups, relacionat amb conflictes entre clans, que va derivar en un atac directe contra agents dels Mossos d’Esquadra. Un total de 57 punts de sutura, repartits entre diversos agents ferits, han esdevingut el símbol d’aquesta crisi i de les reivindicacions policials dels últims dies. Aquesta xifra, «57», ressona ara com un crit d’alerta en les manifestacions i comunicats dels sindicats policials, recordant el preu en sang que paguen els qui han de garantir la nostra seguretat.
Les imatges dels agents arribant a l’hospital, amb ferides obertes al cap, colpeixen la consciència col·lectiva. O haurien de fer-ho. Són fets que ens obliguen a reflexionar sobre el rumb que pren la nostra societat.
Però, què va passar després? Més de 48 hores després dels fets, cap detenció. L’única resposta institucional va ser la visita de la consellera Parlon a la comissaria de Lleida, nou dies després, el 7 de maig, en un intent d’oferir un gest simbòlic davant d’un problema estructural. Mentrestant, el govern municipal qualificava el succés com una «baralla puntual». Quina contradicció! El que per a uns representa una emergència d’ordre públic, per a altres es redueix a un incident passatger.
Aquesta dissonància cognitiva podria explicar per què les agressions contra agents de policia a Catalunya han assolit xifres rècord el 2024, amb 2.550 delictes d’atac contra agents de l’autoritat, un increment del 47% respecte al 2020, quan se’n van denunciar 1.729. Les dades parcials del 2025 ja mostren una tendència alarmant, amb 223 atacs només al mes de gener, projectant un possible total de 2.676 per a l’any. Més preocupant encara és que, segons un informe de SAP-FEPOL, el 54% d’aquests atacs el 2024 van ser comesos per persones d’origen estranger, afegint una dimensió complexa al debat sobre immigració i seguretat.
No es tracta només dels 57 punts de sutura de La Mariola. Són també les contusions dels agents agredits a Salt al març, quan un incident durant una ocupació va desencadenar diversos dies de violència. És la tíbia fracturada d’un policia a Terrassa l’abril passat per part d’un home que, un mes després, el 14 de maig, tornaria a ser detingut per agredir una altra agent i destrossar el parabrisa d’un cotxe patrulla. És la impotència dels agents que van haver d’enfrontar-se als aldarulls a Mataró després de la detenció d’un okupa al barri de Cerdanyola, amb crema de contenidors i barricades. Són casos que s’acumulen mentre alguns responsables polítics continuen parlant d'»incidents aïllats».
Resulta paradoxal com els nostres dirigents, tan eloqüents en altres àmbits, semblen emmudir davant d’aquestes dades. El temor a ser etiquetats com a «reaccionaris» o a semblar que donen suport a posicions de la dreta paralitza qualsevol acció contundent. Assistim a una situació on la preocupació per la imatge mediàtica sembla prevaler sobre la necessitat de garantir la seguretat ciutadana i la protecció dels propis agents.
La situació s’agreuja quan recordem que va ser el govern anterior qui va modificar mecanismes de defensa legal dels agents, accentuant la sensació d’abandonament que expressen molts policies. Segons els sindicats SAP-FEPOL i USPAC, hi ha una preocupant inacció política davant la delinqüència i una insuficient direcció per part d’alguns comandaments policials. Alguns representants sindicals han arribat a parlar del «col·lapse del sistema d’ordre públic».
Aquesta reticència política té una explicació preocupant: el temor a ser associats amb posicions conservadores. Com si defensar l’ordre públic fos incompatible amb les posicions progressistes. Ben al contrari: diverses tradicions de pensament polític, tant de caire liberal com d’orientació social, coincideixen en un punt fonamental: sense un marc d’ordre i seguretat, cap projecte social pot prosperar. La història demostra que les grans transformacions socials sempre han requerit un marc d’estabilitat i convivència. És un fals dilema que, tanmateix, sembla paralitzar l’acció política.
La manca de resposta institucional ha provocat que els ciutadans prenguin la iniciativa, com hem vist a Bellvitge, on un grup de joves ha generat por entre els veïns en les últimes setmanes. Aquests joves, sovint en patinets, han protagonitzat robatoris i agressions, especialment contra persones vulnerables.
Els incidents són diversos i preocupants: el robatori d’un telèfon mòbil a un turista, el furt d’una cartera a una dona de 88 anys, intents d’assalt a portals i ascensors… La resposta veïnal ha estat immediata: han creat grups de WhatsApp per compartir informació i alguns han organitzat patrulles ciutadanes, al·legant una resposta insuficient per part de les autoritats.
Estem normalitzant que els ciutadans hagin d’assumir funcions que pertanyen exclusivament a l’Estat. Un fenomen que posa de manifest les deficiències d’un model que sembla incapaç de garantir la seguretat de tots els ciutadans, especialment dels més vulnerables.
No podem obviar una altra realitat complexa: hi ha persones que, malgrat acumular nombroses denúncies per infraccions d’ordenances municipals i de la llei de seguretat ciutadana, continuen en situació regular sense que s’expliquin els criteris d’aquesta permissivitat. Alguns acumulen més de 30 detencions en un sol any, principalment per delictes contra el patrimoni i trencament de condemna, però segueixen al carrer, en un cicle que mina la confiança ciutadana en el sistema judicial.
Un dels aspectes més desconcertants és la incongruència normativa: d’una banda, persones amb antecedents penals que no són expulsades tot i complir els requisits legals; i d’altra banda, individus sense delictes penals però amb nombroses infraccions administratives que aconsegueixen regularitzar la seva situació. Aquesta paradoxa suggereix un sistema que no aconsegueix equilibrar adequadament la protecció de la societat d’acollida amb la integració efectiva de la majoria d’immigrants que respecten les normes.
Aquest debat resulta especialment complex per a certs sectors polítics, que temen que qualsevol referència a l’origen dels infractors pugui alimentar discursos xenòfobs. Però el silenci no és la solució. La transparència i l’honestedat són imprescindibles per abordar un problema que afecta especialment els barris més vulnerables, on resideixen, precisament, molts immigrants que compleixen escrupolosament la llei.
A tot això se suma la problemàtica de parlar constantment de «víctimes» i «victimaris» com a categories immutables. La tendència actual ens ha portat a diluir la responsabilitat individual, buscant sempre justificacions per no responsabilitzar les persones dels seus actes. És un fet objectiu que moltes persones amb dificultats econòmiques severes compleixen la llei i d’altres, amb recursos abundants, esdevenen delinqüents recurrents. No és només una qüestió socioeconòmica, sinó també de decisions personals i valors.
Aquesta desresponsabilització sistemàtica no només deshumanitza els infractors —tractant-los com a éssers sense capacitat de decidir— sinó que també invisibilitza les seves víctimes, reduint-les a simples efectes col·laterals d’un determinisme que s’allunya de la realitat quotidiana dels barris més afectats.
Els batlles, que són els primers a rebre les queixes ciutadanes sobre inseguretat, tenen una responsabilitat ineludible en aquesta crisi. En lloc d’eludir el problema, haurien d’exigir a la Conselleria d’Interior més contundència i donar suport inequívoc a les seves policies locals.
La política municipal no pot limitar-se a aspectes superficials; la seguretat és un pilar fonamental del benestar col·lectiu. Els batlles, com a administració més propera al ciutadà, haurien de ser els primers a alçar la veu quan la seguretat dels seus veïns està en joc. Tanmateix, massa sovint es limiten a derivar responsabilitats cap a altres administracions, en un joc d’equilibris polítics que no resol els problemes reals de la ciutadania.
Resulta especialment preocupant quan les autoritats locals qualifiquen un episodi violent amb sis agents ferits com una «baralla puntual». Aquesta minimització no només desautoritza la policia, sinó que transmet un missatge perillós: que l’ordre públic no és prioritari. I quan l’ordre públic es negligeix, qui en pateix les conseqüències són, invariablement, els ciutadans honrats.
La policia és —o hauria de ser— el garant visible de l’estat de dret. Aquells que arrisquen la seva integritat física diàriament mereixen disposar de les eines necessàries per desenvolupar la seva feina amb dignitat i eficàcia. Els sindicats policials no demanen privilegis ni impunitat; demanen, simplement, poder treballar amb garanties i amb el suport de les institucions a les quals serveixen.
Quin missatge transmetem a la societat quan desautoritzem sistemàticament aquells que han de garantir el compliment de les normes? Com podem esperar que els ciutadans respectin la llei quan les pròpies autoritats semblen qüestionar el paper de la policia?
Els 57 punts de sutura dels agents de La Mariola s’han convertit en un símbol, però també en una advertència: quan l’autoritat legítima es veu compromesa, quan els qui han de mantenir l’ordre són els primers a patir la violència, estem en una situació crítica. I en l’absència d’autoritat, els únics que hi guanyen són els qui no tenen res a perdre.
Les solucions requereixen valentia política, visió a llarg termini i, sobretot, trencar amb el fals dilema que contraposa autoritat i progressisme. Defensar l’ordre públic no és una posició ideològica, sinó una necessitat social. La policia ha de tenir eines adequades, ha de poder treballar amb seguretat i ha de rendir comptes quan correspon. Aquest equilibri és complex però essencial.
És urgent establir un debat seriós sobre com garantir la seguretat col·lectiva sense caure en estigmatitzacions ni generalitzacions. Com abordar la reincidència sense criminalitzar col·lectius sencers. Com integrar eficaçment persones en risc d’exclusió sense renunciar a l’aplicació de la llei. Com assegurar que la policia disposa dels recursos i el suport necessaris sense que això impliqui carta blanca per a cap excés.
Aquest debat no pot ser segrestat per visions extremistes. Ni pel populisme punitiu que estigmatitza col·lectius sencers, ni pel relativisme que sembla incapaç de condemnar sense matisos qualsevol agressió a un agent de l’autoritat. Necessitem un nou consens social que situï la seguretat com un dret fonamental, especialment dels més vulnerables, i que reconegui el paper imprescindible d’una policia ben formada i respectada en una societat democràtica.
És hora que els nostres dirigents deixin de témer les repercussions mediàtiques i comencin a afrontar les conseqüències reals de la seva inacció. Perquè quan l’autoritat legítima s’esvaeix, la llibertat també es compromet. I això, vingui de qui vingui, no és progressisme; és, simplement, negligència institucional.
Els 57 punts de sutura dels agents de La Mariola, la tíbia fracturada del policia de Terrassa, els cops rebuts a Salt i Mataró, la por dels veïns de Bellvitge… Tot plegat evidencia una crisi que no podem seguir ignorant. Una crisi que exigeix respostes valentes i honestes, més enllà de càlculs electorals i de correccions polítiques estèrils.
És possible i absolutament necessari construir una societat més justa sense renunciar a l’ordre públic. És possible acollir i integrar sense tolerar la impunitat. És possible donar suport a la policia sense blanquejar cap excés. És possible recuperar l’autoritat legítima sense caure en l’autoritarisme. Però per aconseguir-ho, el primer pas és trencar el silenci i afrontar la realitat tal com és, no com voldríem que fos. La seguretat no és un luxe, és un dret. I els drets, o són de tots, o no són drets, sinó privilegis.
