En l’àmbit internacional, les aliances no són mai innocents. Tenen un valor simbòlic, estratègic i sovint reflecteixen un posicionament ideològic. Des del nacionalisme i l’independentisme catalans ens cal posicionar-nos fermament a favor d’Israel.
Tradicionalment, l’Estat espanyol ha adoptat una postura clarament pro-palestina. Tant diplomàticament com mediàticament, Espanya ha tingut una llarga trajectòria de suport explícit a la causa àrab, sovint revestida d’un discurs d’esquerres antiimperialista. Aquesta posició, però, no és pas desinteressada ni neutral: s’ha utilitzat com a eina per reforçar una determinada visió del món on les nacions sense estat —com Catalunya— queden invisibilitzades o, pitjor encara, demonitzades quan lluiten per la seva llibertat. Recordem que Espanya no va reconèixer l’Estat d’Israel fins el 1986 i encara perquè urgia fer aquest pas si volien entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Franco no va voler reconèixer Israel pel seu arabisme i proislamisme declarats i el PSOE de Felipe González va continuar aquesta política fins que ja no va ser sostenible diplomàticament. Durant quatre anys de govern del PSOE Espanya no va reconèixer Israel, del 1982 al 1986.
Encara més, durant el Procés, l’any 2017, l’Autoritat Nacional Palestina es va afanyar a donar suport a la unitat d’Espanya mentre Israel no es pronunciava contra la independència de Catalunya. El Parlament israelià, fins i tot, ha arribat a debatre si a Israel li caldria donar suport a la independència de Catalunya, a petició de la diputada Sharren Askel, del partit Nova Esperança, aliada del govern de Netanyahu.
Els darrers mesos el president socialista espanyol, Pedro Sánchez, ha començat una croada particular contra Israel i favorable a Palestina i als països àrabs, en la línia de l’antiisraelianisme espanyol de toa la vida que els catalans hauríem d’aprofitar per a acostar-nos a Israel si volem la independència. És el que faria qualsevol moviment independentista en el nostre lloc. Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. Doncs no. Es dóna la paradoxa que estem donant suport a una col·lectivitat nacional que s’ha posicionat repetidament en contra de la nostra independència. ERC i CUP, antisionistes i declaradament proàrabs, ja s’han posicionat clarament contra Israel, enterrant una mica més les ànsies d’independència del nostre poble. I Junts, fent el paper de la trista figura, exerceix un silenci còmplice en la croada antiisraeliana del govern espanyol. Tot sigui per no fer res per la independència de Catalunya!
Israel representa l’exemple d’un poble que va saber construir un estat en un entorn advers, que ha defensat la seva sobirania davant pressions internacionals i que no ha demanat permís per existir. Israel és la única democràcia veritable de tot l’Orient Mitjà. Des d’aquesta òptica, Israel simbolitza el dret a l’autodeterminació que els catalans reclamem: el dret d’un poble a decidir el seu futur, a defensar la seva cultura i llengua, i a tenir un estat propi per protegir tot això.
Donar suport a Israel vol dir reconèixer i posar en valor el dret d’una nació a existir, malgrat l’hostilitat del seu entorn. I aquest és un mirall en què ens hem d’emmirallar. Però sobretot vol dir posar-nos al costat d’un estat enfrontat a l’estat que ens oprimeix. Repeteixo, és el que faria qualsevol moviment independentista mínimament seriós en el nostre lloc.
A més, la política exterior d’Espanya no només és pro-palestina, sinó que sovint és antisionista en termes pràctics. Aquesta alineació ideològica, repetida per molts sectors espanyols, parteix del mateix marc mental que nega la nació catalana, que ridiculitza el nostre dret a decidir i que acusa l’independentisme d’insolidaritat o d’egoisme. És aquest mateix marc el que s’ha d’impugnar.
Si volem trencar amb Espanya no només políticament sinó també culturalment i ideològicament, hem de construir una mirada pròpia sobre els grans conflictes mundials. I això vol dir deixar de repetir com autòmats la posició espanyola i atrevir-nos a mirar el món amb ulls catalans. És hora que l’independentisme català comenci a tenir política internacional pròpia. I potser el primer pas és aquest: deixar d’obeir el relat que ens ve dictat des de Madrid i començar a establir aliances amb aquells que, com nosaltres, lluiten per existir en un món hostil.
