Han passat anys, però la ferida del 27 d’octubre de 2017 continua oberta com el primer dia. Aquell divendres, el Parlament de Catalunya va votar solemnement una declaració d’independència que, en teoria, havia de culminar un procés llarg, sacrificat i col·lectiu. Milers de catalans van deixar-hi hores, diners, reputació i fins i tot llibertat per fer possible aquell moment. Però el que havia de ser l’alba de la restitució de l’estat català independent va acabar essent la nit més fosca del processisme.
La imatge encara fa mal: diputats eufòrics, crits d’“independència” als passadissos, estelades alçades, abraçades… i després, el buit. La desconnexió proclamada al Parlament no es va traduir en cap acte de sobirania efectiva. No hi va haver control del territori, ni ordre a la policia catalana, ni cap gest de poder real. Aquella mateixa tarda, mentre el poble sortia als carrers amb esperança i incredulitat, els dirigents independentistes preparaven maletes, fugien o es rendien. L’Estat Català va durar exactament uns minuts —i encara gràcies que algú ho va apuntar a l’acta parlamentària.
El processisme ens havia venut un relat de resistència pacífica, d’intel·ligència estratègica i d’astúcia política. Però darrere les paraules, només hi havia improvisació, por i tacticisme. Van confondre la mobilització popular amb un escenari simbòlic de pressió dins l’Estat espanyol. Van prometre la independència sabent que no pensaven exercir-la. I quan va arribar l’hora de la veritat, van preferir la gesticulació a l’acció, el discurs al compromís i la comoditat personal a la responsabilitat històrica.
El poble va complir: va votar el Primer d’Octubre malgrat la violència espanyola, va defensar urnes i escoles, va aguantar cops i insults de les forces d’ocupació, i va mostrar al món una dignitat col·lectiva impressionant. Però els dirigents polítics, en lloc d’estar a l’altura, van abandonar-nos. Uns van fugir a Brussel·les, altres es van entregar a la justícia espanyola, i tots van acceptar —amb matisos i discursos diferents— que aquella independència no era més que un gest “simbòlic”. Si era simbòlic, per què ens van demanar tant sacrifici real?
El 27 d’octubre no va fracassar la independència: va fracassar el processisme. Va fracassar la idea que la llibertat nacional es pot assolir sense voluntat de poder, sense control institucional i sense confrontació amb l’Estat ocupant. El processisme va preferir gestionar l’autonomia en lloc d’assumir els riscos de la sobirania. I així, mentre uns tornaven a les institucions espanyoles com si res, milers de catalans han quedat desenganyats, perseguits o resignats.
No cal més retòrica ni més “taules de diàleg”. Cal dir les coses pel seu nom: aquell 27 d’octubre no hi va haver, malauradament, cap independència, sinó una estafa política. Una proclamació buida que va servir per perpetuar lideratges i mantenir vots, no per restituir l’Estat català independent que havíem tingut fins el 1714.
Si volem recuperar la dignitat nacional, cal començar per trencar amb aquesta cultura del simulacre. El futur de la Nació catalana no es construirà amb discursos ni amb gestos simbòlics, sinó amb determinació, coratge i acció. El 27 d’octubre ha de ser recordat no com el dia que vam proclamar la independència, sinó com el dia que vam aprendre què passa quan es proclama sense voler exercir-la.
