A principis de l’any 1641 la Guerra dels Segadors, que enfrontava d’una banda la Generalitat de Catalunya, acabada de convertir en república, i França, amb la monarquia hispànica de l’altra, feia mesos que havia començat. Tal com hem dit, Catalunya s’havia convertit el 16 de gener d’aquell anys en república sota la protecció francesa, per a poder tenir el suport d’una gran potència en el seu enfrontament amb la monarquia hispànica. Un mes abans, el 15 de desembre, els terços castellans van cometre la massacre de Cambrils. Després que els catalans defensors de Cambrils es rendissin a les tropes castellanes que assetjaven la població aquests els van massacrar, assassinant més de 700 soldats catalans que s’havien rendit.
Després d’aquesta victòria castellana les tropes del marquès de Los Vélez continuaren el seu trajecte cap a Barcelona amb l’objectiu d’arribar a la capital de Catalunya per avortar la naixent República Catalana.
El dia 26 de gener les tropes castellanes arribades a Barcelona van començar l’atac contra les defenses de la muntanya de Montjuïc. En aquell moment els defensors eren tropes catalanes i franceses. Els catalans comptaven amb el terç de la Generalitat, el terç de la ciutat de Barcelona, el Batalló català, format per quatre terços, i cavalleria. Les tropes catalanes eren comandades pel diputat militar Francesc de Tamarit.
Pel que fa la distribució de les forces catalanes i també de les seves aliades franceses, Montjuïc era defensat per la Coronela, altres companyies pertanyents al terç de la ciutat de Barcelona i 200 miquelets (aleshores anomenats almogàvers) comandats pel capità Francesc de Cabanyes. Al seu costat hi havia 300 mosqueters i piquers francesos del regiment d’infanteria d’Espenan, que eren dirigits per George Stuart amb l’artilleria corresponent. D’altra banda, l’ermita de Santa Madrona era defensada per les tropes catalanes de Gallart amb el capità d’artilleria Agustí Radas. La resta de la Coronela era a la ciutat. Aquestes tropes eren dirigides per Miquel Torrelles.
La cavalleria francesa era comandada per Henri Robert de Serignan, que defensava el portal de Sant Antoni, la qual, durant la batalla, es desplegà al pla de Barcelona per atacar les tropes castellanes. La resta de la cavalleria francesa es situà defensant els camins entre Barcelona i Sants.
Poc abans de començar la batalla el diputat militar, Francesc de Tamarit, s’adreçà a les seves tropes amb aquest discurs, segons va recollir el cronista coetani Francisco Manuel de Melo:
“Si dubteu, valerosos catalans, per la condició de la fortuna, crec que teniu raó; però, si us esporuguiu per les forces que us amenacen, és ben debades el vostre recel. Teniu de veí el vostre més gran enemic; guaiteu allí: darrera aquella muntanya s’amaga la ruïna de la vostra Pàtria, guaiteu, allà hi ha el gran vas de verí que aviat es posarà a les vostres mans. Trieu, senyors, si el voleu beure per morir infamement o si el llanceu per fer-ne trossos, en la qual cosa consisteix la vostra vida […]. La raó és amb vosaltres; avui hem d’acabar el gran edifici de la llibertat que heu aixecat; avui cal donar la sentència en la qual es publicarà al món la vostra glòria o la vostra infàmia; a aquest dia s’han dedicat tots els encerts que heu obrat fins ara; aquest és el moment en què es definirà a la posteritat el vostre nom, o per alliberador o per fementit; espereu i sofriu constants els cops del contrari, que no se us donarà pas de franc la glòria d’aquest dia venturós […]. Una sola cosa us demano de tot cor: que guardeu, en aquesta avinentesa, l’observança dels ordes militars, i que cadascú s’estimi més ésser covard en el seu lloc que valent en el dels altres, perquè de la consonància dels constants i els agosarats depèn l’harmonia de la victòria. Amb vosaltres teniu la fortuna de Cèsar; de Cèsar, no, que és poc, sinó del mes gran rei dels cristians del més venturós dels vivents. No és pas aquest, tot sol, el qui us ha de defensar. ¿Què, si no, ha volgut mostrar-vos el Cel en la tan inesperada nova que avui us ha arribat del nou rei de Portugal, sinó que Déu va aplegant i fabricant prínceps, pertot arreu, per defensar-vos amb ells? La majestat d’un rei just us assisteix; la germanor d’un altre justificat se us ofereix; la innocència d’una justa República us empara. El poder d’un Déu sobre tot just us ha de valer”.
L’exèrcit castellà, format per uns 23.000 homes, era una massa enorme desplegada pel pla de Barcelona que devia fer por de veure. Els defensors de Barcelona, del castell de Montjuïc estant, devien restar estupefactes davant la visió d’un exèrcit tant gran i poderós que amenaçava amb posar punt i final a la tot just encetada llibertat dels catalans i, potser, amb acabar amb les vides dels defensors de la ciutat, tal com havia passat feia poc més d’un mes a Cambrils.
A les 9 del matí uns 2.000 mosqueters dels terços de Hugh O’Donnell, Fernando de Ribera i Simon de Mascarenhas van iniciar el seu atac per la banda del Llobregat. Tanmateix, els defensors de Barcelona rebutjaren l’atac. Aleshores els castellans començaren una nova onada d’atac, quan dos terços comandats per Diego de Cárdenas van començar a pujar la muntanya per la banda de Sants. A la vegada, el marquès de Mortara (Francisco de Orozco) va conduir els seus dos terços cap a l’ermita de Santa Madrona per a aïllar el castell de Montjuïc de la ciutat de Barcelona. En aquest punt, les tropes castellanes van començar un atac eixelebrat i mancat totalment de coordinació, avançant per un terreny cobert de boscos i de pujada. Quan les tropes atacants castellanes van arribar gairebé al cim de Montjuïc foren batudes per una companyia catalana d’uns 400 homes, que els van començar a disparar de molt a la vora. Així mateix, l’artilleria catalana disparava pedres i metralla contra els castellans.
En combinació amb aquestes accions, set batallons de cavalleria francesa d’Henri Robert de Serignan va atacar les tropes castellanes que atacaven la muralla i el camí de Montjuïc, tot plegat amb el foc de cobertura dels mosqueters situats a la muralla mateixa. La cavalleria castellana va contraatacar amb una càrrega comandada pel duc de San Giorgio, Carlo Maria Caracciolo, que va provocar la retirada de la cavalleria francesa, aliada dels catalans, fins a les muralles, entrant pel portal de Sant Antoni. Aquest atac castellà provocà que la seva cavalleria, situada molt a la vora de les muralles, es quedés sense munició, de manera que el foc de mosquet procedent de les muralles i l’atac dels cuirassers francesos provocà una gran mortaldat entre els castellans. El duc de San Giorgio fou un dels cavallers morts en l’atac. A la tarda va començar un nou atac massiu castellà realitzat amb les tropes de reserva, però el foc defensiu de les tropes catalanes i franceses va provocar molts morts i ferits entre els atacants. Al final d’aquesta acció una càrrega de 40 catalans i francesos liderats per un soldat català, Joan Tapiolas, i un sergent francès de cognom Verge, baixant muntanya avall va acabar de desfer les tropes castellanes, que van fugir en desbandada.
La jornada havia resultat desastrosa per a l’exèrcit castellà, amb la desmoralització que aquest seguit de derrotes va causar. D’aquesta manera, després d’haver patit més de 1.500 baixes, els castellans es retiraren vers el poble de Sants. L’endemà els castellans encara es trobaren amb 204 cadàvers més que havien quedat en els vessants de la muntanya de Montjuïc.
A les dues de la matinada de l’endemà dia 27 el conseller Pere Joan Rossell va arribar a Barcelona portant la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, juntament amb 4.000 soldats. Al costat d’aquests s’esperava l’arribada dels guerrillers d’en Margarit. Tot plegat va fer decidir els castellans de tornar a Tarragona. La batalla de Montjuïc s’havia acabat amb una esclatant victòria dels exèrcits català i francès i la derrota completa de l’exèrcit castellà.
Tanmateix, la Guerra dels Segadors tot just havia acabat de començar.
