Els francesos, en un Parc dels Prínceps que era una olla a pressió, s’han hagut d’empassar els insults constants cap als aficionats blaugranes que s’han presentat a París després de fer 12 hores d’autobus des de Catalunya.
Bengales i multitud de Creus de Sant Jordi a la graderia reservada pels seguidors desplaçats a París, han acompanyat a un Barça que no ha tingut mals moments.
Si és que el Barça, quan s’hi posa. És el Barça. Una prèvia escalfada: Luis Enrique i les seves rodes de premsa, jugadors claus viatjant sense altes mèdiques, els aficionats del club PSG llençant de matinada pirotècnia a l’hotel de concentració del Barcelona, la directiva del club plantada pels petro-presidents de catar… i un Barça que només arribava preferit per les àvies dels jugadors al camp.
Un equip, el francès, que ha sortit amb les seves típiques ganes de mossegar i col·locant una defensa a l’alçada de mig camp, provocant així el salt dels jugadors del Barça condicionat a pilotes llargues que Ter Stegen s’ha ocupat de gestionar juntament amb uns brillants i excepcionals, en majúscules, Lewandowsky i Raphina. A les notes prèvies hi posava un interrogant en la figura del polonès, avui amb un paper secundari (però imprescindible), ha esvaït qualsevol dubte: la pressió alta i la descàrrega han permès trobar un punt, el punt, de profunditat per atacar amb Raphina i Lamine Yamal on existeixen els espais. I en defensa, clau en la temporada regular guanyada l’any passat, un enorme Cubarsí que ha gestionat el fet de ser el defensa mes jove en debutar com a titular en la història de la Champions, d’una manera vivaç i com un linx. Clau en el gol, i clau en anticipar-se a les jugades dels rivals. Ho diré les vegades que faci falta: a l’hora de posar la bota, tancar les cames, fer la passada decisiva; Cubarsí té un horacle a les botes. Un oracle i tres companys que, fent la vista grossa a les precipitacions de Cancelo, han anul·lat al futur merengue (si Qatar vol) Mbappe.
Segona part i el de sempre, o el d’aquesta temporada: errors individuals que en 3 minuts et fan rebaixar una èpica in crescendo i puja els ànims dels francesos al capdamunt de la Torre Eiffel. Però Xavi, aquell qui molts donaven per mort el gener (o el juliol del 2023), ha reaccionat com un tècnic d’un equip classificat pels quarts de final. És a dir, lectura de situació i actuar amb sintonia a aquesta. I així ha entrat el mag, el mag de la vareta sovint trencada, però amb la millor vareta. Pedri ha col·locat una pilota, familiar per aquells qui teníem a la retina el famós gol de Sergi Roberto, per un Raphinha que ha empatat el partit i l’equip ha fet pinya, perquè el Barça ha jugat com un equip: comunicació, retrets entre jugadors i els veterans fent de directors d’orquestra. Els millors, sense dubte per qui escriu, Araujo i Lewandowsky. Però menció especial per Raphinha, que per fi ha trobat gol i es troba en el millor moment de la temporada.
El Barça ha jugat molt bé, molt. S’ha defensat quan ha tocat i ha trobat les seves oportunitats, de fet les ha generat, i això encara fa que avui hagi lluït tot molt més. No s’han abaixat els braços, després de la llufa penjada a l’esquena dels darrers temps. No hi ha hagut culer, i hi podem posar diners, que no hagi pensat «ja hi som». Però, hi hem sigut.
I per avui acabo A gaudir el moment. Però és un partit de 180 minuts, i no vull cantar blat fins que no sigui al sac.
Però avui a París, Mba… què?
