Joan Salvat-Papasseit (1894–1924) és una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX, especialment conegut pel seu paper com a poeta avantguardista i pel seu compromís amb el nacionalisme català i la defensa de la classe obrera. La seva trajectòria vital i literària es caracteritza per la passió, la lluita i un profund arrelament al país i a la llengua catalana.
Nascut a Barcelona el 16 de maig de 1894, avui fa just 131 anys, al barri mariner de la Barceloneta, Salvat-Papasseit provenia d’una família humil. De ben jove va haver de treballar per ajudar en l’economia familiar, cosa que el va apropar a la realitat social dels obrers i el va sensibilitzar amb les injustícies socials, un tret que marcaria bona part de la seva obra.
Fou sempre autodidacta i es va formar en lectures polítiques i filosòfiques, així com en els corrents artístics i literaris més moderns de l’època. El seu interès pel pensament socialista i anarquista el va dur a col·laborar en revistes i publicacions radicals, d’on també defensava la identitat catalana.
El vessant nacionalista de Joan Salvat-Papasseit és indestriable de la seva obra i pensament. Va defensar amb vehemència la cultura i la Nació catalanes i la necessitat de la seva normalització en un context en què l’Estat espanyol promovia la castellanització i marginava la llengua catalana. Salvat va optar per escriure la major part de la seva obra en català, fent una clara aposta per la llengua com a eina de resistència a l’ocupació castellana i d’expressió nacional.
A més, Salvat va participar activament en l’ambient cultural catalanista de la Barcelona de les dècades de 1910 i 1920 del segle XX. Va fundar i col·laborar en publicacions com Un Enemic del Poble (1917), on defensava la cultura catalana des d’una òptica radical, obrera i popular.
L’obra poètica de Salvat-Papasseit és marcada per un estil innovador i modernista, influït per les avantguardes europees (futurisme, cubisme, dadaisme), però amb un fort component emocional i patriòtic. L’amor pel país, la llengua i la seva gent és una constant en els seus poemes. La reivindicació de la Nació catalana i la consciència del fet que érem i som un poble ocupat és present arreu de la seva obra i sobretot en la seva cèlebre Cançó futura:
«Guerra la guerra, fem-nos soldats: / serà la terra pels catalans. / Gent de Castella, deixeu-nos pas! / Feu-vos enrera la host vilana. / La mar és nostra! La branca ufana / que l’estol passa. / La malvestat / s’és feta eixorca si som triomfants: / serà la terra pels catalans. / Duem estrella i penó barrat, / guerra la guerra! / L’ardit es bat / per una engruna dolça de pau: / si perd l’engruna vol llibertat. / Serà la terra pels catalans. / Gent castellana, l’allau no us val!»
Obres com Poemes en ondes hertzianes (1919), L’irradiador del port i les gavines (1921) o El poema de la rosa als llavis (1923) mostren un autor que conjuga el compromís nacional amb l’experimentació artística.
Joan Salvat-Papasseit va morir prematurament als 30 anys a causa d’una tuberculosi, però la seva obra ha esdevingut un símbol de la literatura catalana moderna. Se’l recorda com un poeta combatiu, modern, apassionat, i com una veu que va saber posar paraules als anhels de llibertat d’un poble que volia continuar existint i que es volia alliberar de l’ocupació.
