La Passio Fructuosi és el document més antic que tracta de la presència del cristianisme en terres de parla catalana i, de fet, de tota la península Ibèrica. En paraules d’Andreu Muñoz tenen una gran importància històrica: “Les actes ens mostren la vitalitat d’una església vertebrada a la ciutat de Tàrraco de mitjans del segle III, sobre la qual es congria la tempesta de la persecució”.(1) Es tracta del testimoni martirial del bisbe Fructuós de Tarragona i dels seus dos diaques, Auguri i Eulogi, detinguts i condemnats a morir a la foguera per la negativa a renegar de la seva fe.
En època dels emperadors Valerià i Gal·liè, el 16 de gener de l’any 259, per ordre del governador Emilià van ser presos el relat i els seus col·laboradors. Durant sis dies, en els quals van rebre el consol de la comunitat cristiana de la ciutat, van esperar fins a ser jutjats en presència del mateix Emilià. La dura sentència els va condemnar a morir cremats a la foguera sobre l’arena de l’amfiteatre, a mig matí del divendres 21 de gener. Segons Muñoz, el lloc és clarament identificable: “[…] l’amfiteatre és l’única referència topogràfica segura que ens proporciona el document, ja que també se silencia l’indret precís on les despulles martirials van ser inhumades. Sí que es desprèn de les actes que la comunitat cristiana de Tàrraco es va fer càrrec de donar sepultura als seus màrtirs tal com era costum en la majoria dels processos martirials”.(2)
La ciutat de Tàrraco a l’antiguitat tardana tenia dos punts de referència per a la veneració dels tres sants màrtirs, a força distància del temple romà on posteriorment es va edificar la catedral. Per una banda, la sepultura que va acollir les restes, situada a la necròpolis prop del riu Francolí i sobre la qual es va construir una basílica, a finals del segle IV o principis del V. Per altra banda, a l’amfiteatre i al mateix espai on van patir martiri, posteriorment s’hi va construir un temple memorial. Els dos llocs van esdevenir el centre del culte que, en un futur, s’escamparia per l’Europa cristiana.
A la segona meitat de la dècada de 1920 es va excavar la zona coneguda com la Fàbrica de Tabacs, propera al riu Francolí, ons va aflorar una necròpolis paleocristiana. Entre les diverses construccions, es van detectar els murs d’una antiga basílica edificada per acollir el sepulcre dels sants Fruitós, Auguri i Eulogi amb les restes que s’havien recuperat, segons la passió, de l’arena de l’amfiteatre. Aquest primer temple dedicat als màrtirs es va aixecar a finals del segle IV o principi del V. Al seu voltant, els fidels cristians van procurar tenir-hi la pròpia tomba a la recerca de la proximitat de les relíquies en allò que es coneix com ad sanctos.
En els segles anteriors a la invasió sarraïna de principis del segle VIII, Tarragona va aixecar un nou edifici en un espai destacat com afirma Cristina Godoy: “El complex cristià construït sobre l’Amfiteatre de Tarragona constitueix un dels monuments més excepcionals de l’Antiguitat tardana a Hispània. El conjunt -església i ruïnes de l’edifici d’espectacles- suposa un triomf contundent del cristianisme en un marc escenogràfic molt significatiu”.(3) Aquest temple, alçat a finals del segle VI o principis del VII, constituiria un monument memorial sobre el mateix en el que el 21 de gener del 259 perdrien la vida entre les flames de la foguera i esdevindrien màrtirs. Godoy ho afirma: “La construcció d’una església a l’amfiteatre romà de Tarragona ha de relacionar-se amb la sacralització de l’escenari del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi”.(4)
La historiadora i arqueòloga constata la dificultat per edificar l’església, segons les restes excavades des de 1953, i la seva relació amb els murs de l’hemicicle romà: “Sens dubte, un dels aspectes més interessants que presenta l´església de l’Amfiteatre de Tarragona és la mateixa disposició sobre la sorra. Ja hem insistit en la complicació que va haver de seguir el projecte constructiu per a poder incloure part de la fossa transversal al seu espai litúrgic. Les observacions arquitectòniques d’aquest sector juntament amb les dades que ens ofereix la documentació escrita permeten concloure que era precisament aquest tram de la fossa el que va ser considerat sant pels arquitectes i pel clergat que va encarregar aquest projecte edilici”.(5)
La distribució de murs i passadissos de circulació que s’han pogut estudiar tenien la funció d’apropar els romeus al punt precís per a la veneració i obtenció de relíquies: “La pietat dels fidels dels màrtirs tarragonins s’havia de conduir cap a la cripta, en què podien culminar el seu pelegrinatge. Es tracta de dur a terme un acte físic de tocar la relíquia: la terra xopa per la sang dels màrtirs. Només amb la proximitat d’aquest lloc sant podien obtenir les relíquies a contactu -les eulogia-, és a dir, petits trossos de tela, oli o aigua, impregnades amb la dynamis dels màrtirs i que constituïen veritables pocions màgiques, medicaments per a tot ús, que els pelegrins podien emportar-se amb ells”(6).
L’existència del nou temple va suposar el primer pas per a la dispersió de restes dels sants segons Carmen Garcia Rodríguez: “Fins mitjan segle VI, almenys, van romandre a la basílica de la necròpolis, respectant el desig expressat per ells mateixos segons la Passió; però sens dubte, el trasllat a la nova església va facilitar-ne la difusió”.(7)
Joan Serra i Vilaró (8) en una obra clàssica dedicada als sants tarragonins va resseguir els llocs on es trobaven indicis de possessió de relíquies abans de la invasió sarraïna, tot i que manifestava que no se sabia res dels temps més antics i que només es podien considerar unes paraules de sant Agustí que va viure entre l’any 354 i el 430: «[…] amb les quals dona lloc a sospitar que hom havia transportat relíquies, si no eren brandea, d’aquests màrtirs a Hipona, i amb bastant claredat hom dedueix que feia el sermó estant en una església de llur nom». L’historiador, remarcava una dada: “Pel sol fet que sant Agustí sermonava en una memòria o temple en el qual celebraven el dia de la pàssia dels màrtirs de Tarragona, hem de suposar que hi hauria relíquies d’ells, ja que en el cànon 14 del concili V de Cartago, celebrat l’any 398, s’estatuí que no fos acceptada cap memòria dels màrtirs a no ésser que hi hagués el cos o algunes certes relíquies”. A partir d’inscripcions i gravacions pètries, Serra confirmava la divulgació del culte i les relíquies en terres bètiques com Morera, Medina Sidonia i Zahara en els segles VI i VIII.
| Primera referència sobre relíquies a Catalunya La passió dels Sants Màrtirs Fructuós i diaques ofereix la primera referència sobre relíquies al territori de parla catalana. Després d’haver mort en martiri a la foguera, explica com van actuar els fidels: “Aleshores, els germans, tristos i abandonats, sense pastor, estaven afligits, no perquè planyessin Fructuós sinó més aviat perquè l’enyoraven. Quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder”. La legislació romana, però, era molt estricta amb el destí dels cossos de difunts quan encara no s’havia desenvolupat la fal·lera per les relíquies de sants i el seu repartiment. El mateix text martirial, posteriorment, afirma: “És així que, després de la seva passió, s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. |
Joan Arimany i Juventeny
Gestor cultural especialitzat en devoció popular
Notes:
1 Muñoz, Andreu “La passio fructuosi: una aproximació històrica” dins Passió Fructuosi, relleus d’Antonio Oteiza. Tarragona: Associació Cultural Sant Fructuos, 2009 [p. 4]
2 Muñoz, Andreu “La passio fructuosi: una… [op. cit.],[p. 5]
3 Godoy, Cristina. “La memòria de Fructuoso, Augurio y Eulogio en la arena del anfiteatro de Tarragona”, Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, 1994, Núm. 16, p. 181
4 Godoy, Cristina. “La memòria de Fructuoso… [op. cit.]
5 Godoy, Cristina. “La memòria de Fructuoso… [op. cit.], p. 200
6 Godoy, Cristina. “La memòria de Fructuoso… [op. cit.], p. 208
7 Garcia, Carmen. El culto de los Santos en la España romana y visigoda. Madrid: C.S.I.C., p. 318-319
8 Serra, Joan. Fructuós, Auguri i Eulogi, màrtirs sants de Tarragona. Tarragona : [s.n.], 1936 (Tallers Tipogràfics: Suc. de Torres & Virgili), p. 144-146
