Ara se’n parla molt de Ciutat Vella i en particular del Raval de Barcelona. Un servidor va viure-hi prop de 20 anys i us puc dir que van ésser uns anys esplèndids i que els recordo amb enyorança.
Tot començà quan el meu avi vingué al Principat, de La Vila Joiosa (Marina Baixa al País Valencià) entre finals del segle XIX i començament del XX amb 4 anyets. La seva era una família de cantants i músics. La seva germana fou una gran cantant de cuplets de l’època, na Rosita Guillot, que actuà a la Buena Sombra, El Petit Moulin Rouge (el petit molí vermell) i l’Apolo. L’avi es casà amb na Lola, una bellíssima i magnífica cosidora andalusa de Motril que havia estat a Buenos Aires de ben joveneta, fugint de la misèria de la Costa Tropical de Granada.
L’avi era mariner. Mercès a la família d’en Joan Massó Gilbert (el que fou el Gran Gilbert) els cediren un lloguer al carrer de Guàrdia d’un pis ampli on pogueren pujar les seves dues filles, na Rosa i na Dolors. Així van poder deixar les estretors del petit pis del carrer d’en Tantarantana on vivien abans. Vingueren després la Pepi i en Blai: Malauradament en Blai se n’anà de ben menut per una maleïda diftèria. “Era un àngel”, deia ma mare. Esclatà la Guerra i les dificultats foren màximes, amb bombardaments dels feixistes italians d’en Franco, la gana, la postguerra i un lentíssim redreçament cap a una normalitat que mai fou plena.
Dispenseu el llarg pròleg. Bé, ara us faré cinc cèntims de la meva petita experiència al Raval. Tot i ésser una època dura, a la dècada de 1970 encara podies viure com si fossis a un petit “poble” català. Al Raval hi havia en Miquelet, el sabater; en Papitu, el farmacèutic; la senyora Satur, de la botiga de queviures; Casa Torres (encara hi són); en Pere, el pastisser de La Estrella… Els cinemes Barcelona feien dos films cada sessió i podies repetir. Les escoles Guimerà eren a l’altra banda de les Rambles, al carrer de la Boqueria…
El mercat de la Boqueria amb aquell esclat de colors, flaires i sabors; les petites botigues de roba del carrer de l’Hospital i del carrer d’en Ferran, on t’atenien com a un rei; en Beguiristain, la botiga d‘equipaments esportius; discos Castelló, on compràvem les cintes de cassette per aquella enregistradora Inter; els viatges a les Orenetes al trencaones; els banys d’estiu als Orientals amb aquella carmanyola amb “delicatessens” que feia la mare, amb els musclos acabats de comprar a les paradetes de la Barceloneta… i la Mirinda. Tot un món entranyable i únic.
Evidentment que sempre va haver-hi inseguretat. A finals dels 70 i els 80 la cosa canvià força. Hi havia problemes de drogues al voltant, amb una immigració molt precària. Aleshores totes les persones que coneixíem començaren a endegar un camí lluny del barri. Finalment ens en vam anar del Raval l’any 1988 amb molta tristor. Sempre duguérem el Raval i la resta de Ciutat Vella al cor.
Ara quan baixem a aquest Raval, no s’assembla gens al que vam conèixer. És una barreja de polsims d’un munt d’indrets forasters del món. No seria pas quelcom negatiu si no fos que no ha mantingut gens l’ànima catalana de barri. Potser tots en tenim un xic de culpa, perquè ens en vam anar. El Raval mai més serà aquell que vam conèixer i viure. Ara bé, caldria que les administracions canviessin la forma de tractar el barri, promovent-ne la seguretat, la dignificació dels carrers, dels edificis i sobretot la catalanitat. Ara potser ja hem tard,… o potser encara hi seríem a temps. Chi lo sà.
Salut i Raval!
PD: Un record etern per a les persones que no oblidarem pas: la mare Rosa, el padrí en Joan Massó, la Nora “la veïna més bella” i els amics del barri.
